El jardí de les Hespèrides...

Fent net per Cavallers...

2010-09-13T18:49:00.001+02:00

Després de les vacances venia de gust tornar al Pirineu abans que el fred no ho faci més difícil. Amb la Raquel coincidiem que volíem disfrutar d'escalar sense expansions o les mínimes, així que per assegurar el tret varem triar dos vies faciletes i que a més les ressenyes coincidien en què de facil protecció, a canvi això sí d'una bona aproximació i una bona baixada.

Alfonso- Barriere a la Punta Ferrusola

L'aproximació sembla una mica confosa sobre el paper però tot pujant pel camí de Comalestorres i quan ja es veu clarament l'agulla i la via també apareix una fita que marca que ens hem de desviar. Després, com diu la guia, seguir el terreny tot pujant i amb tendencia a l'esquerra, per quan acaba, pujar per una zona molt herbosa i poc definida fins a trobar la vira que ens conduirà, continuant cap a l'esquerra, al peu de via. Per no tenir problemes amb l'accès és important situar l'agulla i la via des del camí, després la intuició fa una mica la resta.

Vista de l'agulla ferrusola, la via es situa a l'esquerra de la marcada esquerda.

Malgrat no trobar la fletxa a peu de via que anomena la ressenya les indicacions són clares, al costat esquerra d'una gran esquerda que divideix la paret

L1 IV 55m. Unes plaques fàcils amb reposos on creixen arbres que et permeten anar assegurant, quan la placa es posa més dreta i no assegurable apareix un spit, que de pas et permet cosntatar amb alegria que estas en el camí correcte, una petita fissura per arribar a la feixa on hi ha l'arbre on abans es devia fer la reunió, ara l'arbre és mort i tens un parell de spits a la paret del davant

L2 IV+ 55m.Una mica més vertical i més fisurat permeten anar abançant majoritariament per placa, també hi probarem un spit, fins a la següent feixa.

L3 III 50m. sortir per un prat on si esta una mica humit s'imposa la matojo tracción... fins trobar un conjunt de pedres que pujarem al gust.

L4 IV+ 30m Escalada majoritariament en placa a buscar el parell d'arbres que dominen l'esperó de la part final de l'agulla on muntarem la reunió. També podriem aprofitar una instal.lació del rapel de baixada que trobarem un tres o quatre metres més a la dreta i una mic amés amunt, ja dins de la canal que hi ha entre l'Agulla Ferrusola i la Jordi Pujol

L5 V 50m.Aquí l'ambient canvia radicalment, la paret es torna ben dreta i aprofitarem una sèrie de fissures i graons de la cara Nord (diria) per un cop s'acaben tornar a la Est, aquí trobem el tercer i últim spit en els llargs de la via i els primers dubtes, per la dreta on marca la ressenya es veu molta molsa, per l'esquerra es veu millor. Seguint per aquí, trobem una zona de placa dreta però protegible i un bonic diedre que ens condueix al relleix que defineix la punta de l'agulla. Aquí la reunió s'ha de muntar, però un bon pont de roca i unes bones fissures faciliten la feina.

L6 IV+ 15m Una tetrica i espectacular ximeneia és l'ultim obstacle fins el cim. Molt més fàcil de que sembla pels seus esmolats cantos és un perfecte final per la via.

La tetrica xemeneia del L6

Baixada: desgrimpada fins el collet on veurem una instal.lacio de Rapel, a uns 50 metres en trobem un altre ( a l'alçada de la R4) que ens deixa en una gran feixa, que seguirem fins el final, on trobarem una instal·lació de rapel que enn permetra baixar a la Canal de les llises.
D'aquí ja trobarem un camí més marcat que ens dura al camí de Comalestorres.

Esperó dels Cremasants a la Punta Jordi Pujol

En el centre l'agulla Jordi Pujol, a la dreta l'esperó.

Després de llegir el blog dels kutres ja haviem descartat fer el primer llarg original, així que varem optar per esquivar-lo per la repisa que porta a la r1 des de la canal de les Llises. Ara que la grimpada per la canal lleugerament humida que ens va fer suar de valent ens va fer dubtar del que hauria estat més complicat.

Per arribar a la canal varem agafar el camí de baixada del dia anterior, o sigui pujar pel camí de Comalestorres fins a tenir a la vista el peu de les agulles i llavores a l'alçada d'una gran fita anar flanquejant a la dreta, a estones s'endevina un corriol, a estones es perd però si aixeques el cap buscant la canal de les Llises ...l'acabes trobant.

L2. IV+ 50m La repisa on se situa la primera reunió és comode i amb bons arbres per muntar-la. Ell llarg va a l'esquerra per terreny fàcil fins un primer arbre gran per després ja enfilar-se ben dret i seguint amb tendència a l'esquerra per esquivar un grans sostres. Trobem la reunió amb un comode repla a la dreta un poc el grans sostres permeten el pas.

L3. V 60 m. Llarg que comença molt dret, aquí trobem l'unic clau de la via, després segueix amb tendencia altre cop l'esquerra esquivant una altra tanda de blocs que configuren uns sostres, per quan torna a ser possible anar cap a la dreta per trobar el fil de l'esperó i unes plaques més tombades. Vigilar amb el rossec de la corda.

L4. IV+ 50m El llarg comença per unes plaques tombades de bon assegurar per seguir més dret en un conjunt de blocs que també ens porten cap a l'esquerra mentre que un cop superats haurem de tornar a la dreta on trobarem la reunió.

L5. IV 30 m. El llarg segueix per un blocs, potser antigament formaven part del llarg anterior si seguim la ressenya de la guia, per després sortir a unes plaques fàcils de III fins arribar a un relleix molt pla i un gran bloc que marca el cim de l'agulla.

Baixada: des de la reunió farem un rapel de pocs metres cap a l'esquerra fins a trobar un terreny més comode. Desgrimpada fins el coll de la canal on baixant una mica aviat trobarem una instal.lacio de rapel que ens permetrà fer els primer 25 metres ben drets. Després seguim desgrimpant per un terreny amb pedra molt solta, mai expo però si delicat i ens anirem apropant a un altre tram dret (el que haviem grimpat amb anterioritat) però abans hem de localitzar un caminet ben marcat que ens treu de la canal cap a l'esquerra i que amb uns pocs metres de baixada per un tram herbòs ens portarà al peu de les agulles de Comalestorres.

L'experiència va ser tant bona que hem decidit que seguirem....clean...

Fruites i verdures

2010-09-06T18:47:00.006+02:00

Sí, suposo que hauria d'estar piant, que tinc molts deures atrassats, però avui ha arribat a casa la meva cistella ecològica setmanal.

Una bona amiga me la va presentar ;)

Per una urbanita de generacions com jo és el més semblant a tenir un hortet del que ha estat mai.

És d'aquelles petites coses que realment ha canviat la meva vida: l'alegria de l'arribada de les primeres fruites, de les escarxofes que es retrassen, dels meravellosos pesols que només es van poder menjar unes poques setmanes... de disfrutar ara fins no se quan dels pebrots per fer les escalivades que tant m'agraden....

Tot un munt de sensacions que em perdia... i que fan aquella felicitat de les coses simples, del dia a dia i que fa molta il.lusió compartir!

Pupurri estival

2010-08-02T08:11:00.018+02:00

S'acosten les vacances i se m'acumula la feina, volia fer un post per les activitats de tarda i altres per les de cap de setmana, però al final m'he decidit per un pupurri general...

sinó no podre marxar amb els deures fets!!

Com que segueixen sent majoritariament vies molt conegudes no tindre massa remordiments ;)

i en altres he adjuntat la millor ressenya que he trobat.

Montserrat. Opera Prima al Gorro Frigi

Una de les vies imprescindibles de Gorros que tothom m'havia recomanat. No defrauda gens, roca excelent i passos a treballar. La pluja i la boira li donen més caràcter, nomes hi faltava la neu per acompanyar a dos esquiadors escalant.
Dalt del Gorro Frigi tot un panorama diferent per una tarda de juliol.

Montserrat. Montpart a la Miranda de les Bohigues.
Una gran clàssica Montserratina, amb una línia perfecte a la que tenia cert respecte, del tot justificat!

Sobretot pel que fa al seu llarg final. Tot un plaer compartir-la amb un homus montserratinus, la pena que no sortissin les seves fotos a la fissura... de lliço magistral!

Montserrat. Del Carles al Gorro Frigi

La via que molts dels meus amics havien fet com a primera via llarga, semblava ideal perque la Neus s'inicies. Un festival de trons i llamps, boira i pluja la van fer més interessant, perquè la Neus mostres tota la seva classe. Una autèntica disfrutada de via per gaudir de Montserrat en versió Alpina.

Sant Llorenç de Munt. Espero de l'aire al Morral del Llop

Una incurssió a Sant Llorenç per poder tastar un ambient 100% santllorentí: un primer llarg de roca delicada (digue-m'ho així) amb un darrer tram de grau duríssim on s'impossa l'a0 i un segon llarg on les dificultat s'humanitzen i la roca millora.

Això sí sort que l'equipament era bo...potser només era una via 80% Sant llorenç...???

i la reunió... comodíssima sobre tot per alguns, perquè les algunes van entendre perquè de l'esperó de l'aire. La ressenya com no ..aquí

Pedraforca. Camí del Tro a la Sud
La Camí del Tro és una de les vies més assequibles de la magnífica cara sud del Pedraforca i potser per això de les més populars. També és una via que ja havia fet per això fa que em sentís expecialment relaxada com la ocasió ho requeria, bona companyia, molta broma i molts riures.
La relaxació va ser tanta que amb un lleuger despiste vaig decidir fer el tercer llarg de la llamp del tro, coses que passen quan veus una excel.lent placa aprop.

Montserrat. Gomez Xalmet a la Prenyada.

Una altra gran clàssica montserratina que faltava a la meva llista. En trobareu la piulada com Deu mana al blog de'n Gatsaule. A destacar que aquestes clàssiques montserratines tenen molt més intringulis del que m'esperava. Sens dubte era una part del aprenentatge com escaladora que havia descuidat!

Montserrat. Kraken al Serrat de la Pastereta
Una via de caire esportiu, que va a buscar dues magnífiques plaques en un pany de paret brutal. Equipada per no patir però on s'ha d'escalar. La ressenya que m'ha costat una mica de trobar la podeu trobar aquí. Només alguna apreciació el segon llarg té uns meravellosos 38 metres, millor empalmar el L3 i el L4 i la via es pot rapelar força bé.

Benavent. Chiricaua Rock
Lloc on refugiar-se en un matí de calor, després d'una nit de festa...
La via ens va semblar més dura del que esperavem, tant per les que la van fer en lliure com per la que va trampejar una mica més, i fins i tot pels que no havien anat de festa el dia abans. Això si l'equipament excel.lent fa que no s'hagi de patir que la roca no sigui del tot fiable, encara que més del que sembla.

De totes les variants i dispars ressenyes que hi ha, la que tots nosaltres pensem més ajustada al que es troba ara a la via la trobareu aquí. Potser si haguessim vist aquesta abans d'anar-hi...

Això sí és una lína molt ben trobada i espectacular que s'enfila ben dreta a unes parets que tots algun cop hem mirat.

Sobretot voldria agrarir a tots els companys de cordada que...
Carai!! tindre molta feina aquestes vacances per igualar aquest juliol!
M'ho he passat en gran!! Moltes gràcies!!!

Tardes per Montserrat

2010-07-18T20:31:00.011+02:00

Algunes d'aquestes tardes de juliol he pogut aprofitar per escalar un a mica, però clar entre treballar , escalar ... no em dona massa temps a piular!

Per això entre que són vies molt conegudes o ja molt piulades en els blogs ara i sempre fare un petit resum, tot tenint en compte unes caracteristíques comunes....

que estan triades sempre buscant a l'ombra, que són escalades d'aproximació curta i que les fotos són molt dolentes...o ja sencillament no hi són!

Deu ser la calor que afecta les meves capacitats!

El camí de l'Alsina

Clàssica molt coneguda que encara tenia pendent. Així que amb l'excusa de que sortia d'una lesio vaig poder enganyar al Xavi per fer-la. Varem triar l'entrada de IV per anar tranquils i poder disfrutar dels llargs de dalt. Una autèntica meravella del V grau generosament equipada, per gaudir en gran del plaer de l'escalada. Nomes li vaig trobar un però... no haver-la fet abans.

Amistades d'estiu

Després de la 98 octanos i la Ignasi Jorba tocava l'Amistats d'estiu ( si es que finalement ho és, de fet si que es veuen uns burils a l'esquerra, però en alguns llocs estan ben a tocar). Una altra via del que ara es diu made in gorros ... roca excelent, equipament per no patir gens i ambient no se... agradable? amable? A destacar el llarg de 6a que és molt bonic!

Ideal per fer amb 2 amics, d'estiu i hivern amb sempre interessant conversa i poder difrutar d'escalar.

Chachi PiruliUna via per poder fer a mida. En el blog d'en Gatsaule trobareu la descripció de la via i la variant que varem fer, que em va agradar molt .... no perquè la tries jo ;)

Destacaria el divertit flanqueig del segon llarg, millor de primer que de segon (me'n vaig a donar tard...) i que em va agrada més el tercer llarg que el cinquè malgrat que aquest sigui considerat l'estrella de la via.

Una via en la que s'ha de treballar una mica més que les altres, però que segueix sent amable.

Ven Suri Ven a la Bandereta

Bé aquesta no la vaig fer un tarda sinó un matí amb una ombra magnífica i una temperatura sorprenentment fresca! també una gran clàssica entre les clàssiques que tenia pendent.

Em va sorprendre el contrast amb les altres vies, aquí ja no té cap sentit la paraula amable, el grau pot ser inferior, però l'ambient.... l'ambient et corpren.

El caràcter clàssic de la via, els claus rovellats et retrauen als aperturistes, a l'aventura, a l'oportunitat de buscar els punts febles, fissures, xemeneies, diedres d'una compacte paret per pujar al cim.

Estem a Montserrat però ja es una cara nord, per mi tot un altre món...

continuarà...

Gorrejant...

2010-07-07T10:14:00.012+02:00

Ara ja fa uns dies quan encara l'estiu no semblava voler arribar varem coincidir amb l'Antxi per fer un dia d'escalada. El temps era insegur i això ens vafer decantar per la comoditat, aprofitariem el dia per fer algunes de les vies bloggers més darrerament piulades de Gorros.

Ignasi Jorba la Magdalena superior.

Es tracta d'una via molt semblant a la seva veina 98 octanos però amb una dificultat menor, unes rampes et condueixen a un pany de paret ben dretot però que al contrari de la 98 es caracteritza pels bons peus però preses una mica romes que et fan despertar una mica de la comoditat, això si l'assegurament generòs et permeten que sigui un despertar ben plàcid! Després un altre llarg ben dret però amb millor presa et condueix al cim en un moment.
Sultains of Swing a la Gorra Marinera
Com que el temps aguantava ens varem decidir per aquesta via de la Gorra Marinera, que ni l'Antxi ni jo havíem pujat mai.

El caràcter de la via ja és diferent a l'anterior, i només el començar ja ho demostra. He de confessar que no m'havia llegit les piulades i obviament vaig anar a buscar el parabolt de l'esquerra per la roca delicada, quan segur que la solució més facil era tirar recte amunt per anar a buscar el seguent parabolt que encara que llunyà, presenta un millor terreny i més facil.
El seguent llarg també té un passet de decissió obligat tot just sortir de la R, mentre que el 6a+ del següent llarg és molt poc obligat, però arribar-hi té la seva gracia Encara que és molt més gràcios el següent llarg que encara que fàcil, anar a buscar la primera assegurança amb el flanqueig que has fet per arribar-hi... millor mirar amunt i enllestir-ho ràpid.
Després nomes queda una grimpadeta cap el cim que s'ha de desfer per anar a buscar el rapel de baixada que ja varem fer sota l'amenaça d'una cortina d'aigua que s'apropava.

Les ressenyes i piulades les trobareu a tots els blogs de la bloggesfera!
i ara aprofito...hi havia molt poca gent a Gorros, basicament un parell de cordades de francesos que també varem aprofitar el dia com nosaltres per anar pujant i baixant. La primera via que feien a la Gorra Marinera, molt situada a l'esquerra quan comença el camí es veia recent equipada i dretota. Nomes és tracta de les vies de dos llargs que hi ha ressenyades? Es que feia bona pinta...

UES a la Cinglera d'Esplovins

2010-06-04T10:02:00.011+02:00

La UES feia temps que la tenia pendent i atravessada!

Ja fa molt temps em vaig haver de baixar al llarg 8, potser és una de les primeres entrades al blog! i malgrat que estes als primers llocs de la llista no sé ben bé perquè no aconseguia anar-hi, per això quan l'Antxi i el Llorenç ja fa uns dies em van dir anaven...va ser un Vinc! immediat!

En el seu blog trobareu una excel·lent descripció i ressenya de la via, només hi afegiré les meves apreciacions. De la primera part de baix fins el llarg 7 poc hi ha a dir: una escalada només de passets, ben protegida quan cal i on cal vigilar la roca, especialment després d'una temporada plujosa com la que hem passat i no sols la que agafem, ens va caure un roc a prop a la segona R en plan meteorit que ens va deixar glaçats!!
Nosaltres la varem fer a tota velocitat, una cordada de tres megaeficient en les transicions.

Després de la Feixa comença la festa!

El primer llarg per anar acostumant-te a la vertical manté les formes en el V.
En el segon ja et trobes amb el primer V+ de la via que ja deixa veure el seu caràcter vertical per anar a parar a una fissura de 6c que en ae es fa de meravella, encara que la sortida té la seva gràcia.
Segueix un preciós sostre dividit en dos on la màxima dificultat rau en arribar-hi, un passet d'equilibri per compensar el domini del canto de la via i una sortida un pel brutota que té la seva compensació en una magnífica reunió al peu d'una bonica savina.
Aquest llarg et deixa sota el llarg estrella de la via, l'onzè....
i aquí vaig cometre el meu error de la via: primer perquè no vaig recordar de les piulades que aquest era el més dret i continuo!; segon que com que em tocava de segona ja m'estava bé esperar una mica més per menjar alguna cosa quan de fet ja ho necessitava urgentment i el tercer que vaig encarar-lo massa ràpid amb la intenció de no esgotar-me ja que em notava una mica justeta de forces i sense reposos. Com els hi deia al Llorenç i l'Antxi el llarg em va bufetejar.....
hehehe... No és que no me'l tragués, o que no m'agrades ..nomes que vaig arribar totalment planxada a la reunió!

Per sort una taronja, un llarg una mica més tranquil i menys atletic amb un flanqueig que té el seu que però...

i ja torna a tocar un llarg duret, però ja no es tan atlètic, una sortida de la R fineta, com quasi totes les que m'han tocat i un magnífic díedre que es va afinant i posant més recte fins que ... carai el pas està tot just abans de xapar el parabolt...
si... el linkam.... hi ha una fissura de la seva mida ...mmmm ...i va de faula per xapar amb comoditat ;)
hehehe..
la sortida del díedre també te la seva gràcia però ara si tens l'assegurança a prop i la confiança garantida.

El següent llarg també es un preciós díedre, de buscar la col·locació més adient per superar-lo
per arribar a una bonica bauma que ens deixa al peu del darrer llarg.
La sortida tota arbustiva sembla indicar que serà un rostoll, però no, només és un moment i després un magnifica placa ben vertical de IV IV+ , que voldries que no s’acabés!

En resum un dia per recordar: la via excel·lent per no patir i disfrutar en gran, treure's una espina i compartir un bon dia d'escalada!!

Fent la turista per Montrebei : Paul Lalueza

2010-05-23T20:54:00.021+02:00

No em passa gaire sovint, però he portat unes setmanes que la feina m'ha desbordat, oblidant-me de fer plans el cap de setmana, treballar a tot hora, dormir poc, i pensar nomes en feina feina...

I això que un d'ells coincidia en un cap de setmana de tres dies, de bona previssió, de neu encara abundant, de magnífiques parets al sol i bones temperatures....

En aquest panorama, dissabte que era un dia de feina d'espera angoixant dos bons amics em recullen, i m'apunto al pla que diguin i on vulguin!!... perquè les possibilitats d'abandó a l'últim moment són altes.

Però finalment divendres amb un viatge una mica accidentat i trucades de feina perseguint-me estic dormint al prat de Montrebei!!

Si , el mític prat de Montrebei.....

quan al mati desperto i veig la paret em quedo sense ale....

Bufff.... ara entenc el sentit de la paraula vertical!!

I és que Montrebei té molt de mític per mi, des que vaig sentir per primera vegada el nom que l'associó a vies exigents, pocs equipades, de grau duríssim, compromís alt i grans i potents escaladors. Vaja tot el contrari que el tipus de vies on em trobo comode i de l'altre que dir...

l'etiqueta que mai escriuria al blog.

Però també hi ha altres maneres de coneixer llocs i si al Wolfgang i al Jesús no els importava que no tires de primera cap llarg, a mi tampoc...

Montrebei m'impressionava i el meu cap estava bastant a can pistraus amb tots els problemes de feina, un dia excel.lent per posar cara a un fantasme i gaudir de l'escalada de manera diferent.

La via escollida va ser la Paul-Lalueza, tampoc ens hem de passar..

una de les més assequibles de la paret i que en la part superior recorre una interminable xemeneia.

La via clarament té dos parts, els primers llargs en lleugera tendencia a la dreta, són menys verticals i de manera bastant comode van a buscar la xemeneia que caracteritza la via. En aquest llargs, el grau contra el que m'esperava el vaig trobar ajustat, ajustat de les grans clàssiques però no desfassat. Després d'un petit tram d'a1 sobe claus ronyosos comença la festa....

Per sort la xemeneia comença més fàcil...pots anar-te acostumant a veure quina tactica anira bé, per anar complicant-se mica en mica, convertint-se en un autèntic master en els darrers dos llargs.

L'equipament de la xemeneia ben clàssic potser un clau per llarg, posssibilitats d'assegurament... aproximadament cada 7-8 metres, sovint més....i entretant una xemenia que quan és ample voldries que fos estreta i quan és estreta voldries que fos ample...

i que quan estas en xemenia penses que hauries d'estar en diedre i quan estas en diedre que estaries millor en xemenia, que sommies en deixar i en els petits trams que l'abandones... et sents completament desprotegit...

Teoricament la xemeneia no passa de V amb la variant que varem fer nosaltres, però això serà pels que dominen el tema perquè per mi anant de segona ja era tot un repte...reptar per allà amb certa fluidesa.

En resum...

que no puc resumir ...

que gràcies als companys de cordada que es van currar una senyora via!

que va ser tota una experiència coneixer la paret, sentir-me allà, veure la paret d'Aragó, la verticalitat de les vies veïnes,

passejar per la carena de la paret,

dormir al prat,

i fer la cerveseta i el pica pica després d'escalar tot admirant la paret de les parets....moltes gràcies!

Potser algun dia...

Dôme de Neige... a la propera.

2010-05-12T11:15:00.017+02:00

Com l'any passat volíem fer una escapadeta ràpida els Alps i el cim escollit en aquest cas era el Dôme de Neige als Ecrins. Com l'any passat la meteo era incerta (millor que aquí) però animats ens varem decidir a intentar-ho.

Després d'intentar totes les combinacions possibles ens va tocar sortir ben tard de Barcelona i arribavem al Prat de Madam Carle o bé a la seva avantsala primaveral ben passades les 6 del matí, sota un intens aiguaneu, que ens obliga a muntar la tenda encara que sigui per poder descansar un parell d'hores.
Això si quan sortim ens saluda un bon sol.
Quina sensació sortir de la tenda i contemplar com de repent aquell paisatge apregut del no res!
El que arreglar els trastos amb les hores dormides ens costa una mica més dels que esperavem...
i quan comencem a pujar ja es comença a tapar altre cop.

Un cop atravessat el Prat amb un bon gruix de neu enfilem cap el glaciar, aquí en alguns punts hem de descalçar-nos deiverses vegades els esquis, carretejar i fins i tot una petita grimpada bastant expo que fan enlentir la marxa i que fem ja els últims metres fins arribar al refugi del Glaciar Blanc sota una intensa nevada. Encara ens queda una estona per arribar al refugi dels Ecrins i la visibilitat és molt dolenta, arrosseguem les poques hores dormides... i la temptació es massa forta....

Farem nit al Refugi del Glaciar Blanc on estem sols. El tracte es perfecte: el refugi comodíssim, el menjar excel.lent i abundant i ens sentim plenament acollits de la forta nevada que no para de caure. La decissió pel dia següent es presenta complicada: la meteo segueix irregular, la nevada és important i al refugi ens diuen que poden haver ben bé 80 cm de neu nova a la que ens acostem al cim, un grup amb guia i un parell de esquiadors més estan al Refugi dels Ecrins i si la meteo ho permet ho intentaran. Fa dies que la meteo és dolenta i no hi ha traça oberta.
Per bé que nosaltres tenim un desnivell de 1500 metres decidim intentar-ho.

Sortim en clarejar una mica, hem d'obrir la traça fins el Refugi dels Ecrins, i a bon ritme hi arribem ben aviat, el passem i tenim el nostre objectiu a la vista ben majestuos!
Observant amb detall podem veure els dos grups: dos esquiadors machines més avançats i el grup de 7 més compacte. Per un moment creiem que el farem... apretem una mica ...

Però ben aviat el somni desapareix, el grup de 7 no avança, poc després els veiem baixar, poc després les machines baixen també obrint una traça perfecte en aquella pendent de somni!

Poc després ens explicaran que la neu no tenia prou solidesa i semblava que anava a caure tot...

Quan ja anem tornant, ben aviat el temps comença altre cop a tapar-se, quan ens despedim del Dôme ja esta cobert per les boirines
i així ja deixem el Refugi dels Ecrins fins la propera...
per endinsar-nos en la boira més absoluta..
Torna a nevar amb força fins ben passat el Refugi del Glaciar Blanc, a partir d'allà més boira que es va aclarint progressivament per deixar pas a la pluja, però facilitant nos buscar el camí de baixada fent una mica d'esqui trial

i arribar altre cop al Prat ...
Les sensacions...
potser varem ser una mica conservadors, però ni arriscant més haguessim arribat gaire més lluny, per tant teniem una bona sensació d'haver pres les decisions més sensates, d'haver disfrutat amb bon humor d'aquestes Muntanyes que estaven esplendides, bellísimes i solitaries en tot el seu esplendor.

En resum, a vegades fer cim és el menys important....

Aquest any també...

2010-05-04T17:31:00.003+02:00

Bé!!! com que l'any passat l'estampeta de la Mare de Deu de les Neus va anar bé..... o més que bé!!
veient la que esta caient... em sembla que la torno a necessitar!Ditxosa Meteo!
Si més no per tornar a provar que no quedi...

La Pica

2010-04-27T17:04:00.015+02:00

Aquest cap de setmana de repent es va tornar complicat: era divendres a migdia i no sabia si marxava, en un hora o dos, dissabte o tan sols on anava. Bé, si que era clar que volia fer un cim amb desnivell per veure com estaven les forces per d'aquí 15 dies :-) i ves per on amb les idees tan poc clares al final va prevaler-ne una que portavem rera molt de temps: la Pica d'Estats.
Encara era un cim que tenia pendent!

En arribar al pàrquing de l'Artigue, ja veiem que haurem de carretejar els esquis una bona estona, la cota de neu és veu molt amunt, la calor és gran i la pujada feixuga amb els esquis i les botes. Més de dues hores abans no comencem a veure les primeres llesques de neu, per sort el dia es va ennuvolant.

fins i tot quan arribem al refugi apareixen les primeres boires.
Al dia seguent ens llevem aviat i el temps segueix ennuvolant però es va aclarint amb un nuvols alts i uns de baixos que van i venen. Una primera pujada i un bon flanqueig fins arribar a l'estany.

Un tram obligat de bona pujada i un bon seguit de comes que anem pujant fins a tenir el Montcalm a tocar. Aquella sensació tan agraida de quan vas al cim més alt de la zona: veus que gaire bé ja estas per sobre de tots i intueixes que no queda gaire. Divisem l'agulla entre boires, ja queda poc...La baixada es deixa fer bé, encara una mica dura a l'inici i més tova al final però molt molt esquiable, ben llarga i poc obligada fins el refugi.

Després toca intentar enllançar el laberint de les llesques de neu...
...fins que s'acaba i altre cop toca alçar els esquis, però la baixada és molt més agraïda.
En una sorprenent poca estona pel que recordvem estem abaix i la Pica ja és al sac!

Pic del Pinetó i baixada per la Canal d'Estanyeres?

2010-04-12T18:31:00.029+02:00

Després de fer la via de l'Alba i una mica més, mentres petava la xerrada tot provant els embotits a la Font de les bagases, van arribar els esquiadors, una mica més de xerrada, més embotits....i cap amunt a veure el Barça!

El Diumenge seguint les recomanacions dels indígenes ens varem encaminar tots mandrosos després de la festa futbolera cap el pic del Pinetó. Quan arribem a les planes de Son veiem que esta ben pelat i que ens tocarà carretejar els esquis una bona estona. Una sensació ben estranya caminar per boscos ben primaverals amb tota la patuleia.

Seguim el camí ben marcat fins un pla des del que ja divisem el refugi del Pla de la font i on ja podem calçar-nos els esquis .

Després carenejem per la Serra de les Closes, tot en el límit del bosc per trobar bona neu fins que tenim a l'abast les vistes del pic de Mil Potros i rera el Pinetó

En aquest tram les vistes sobre el Parc natural són magnífiques

Una bona colla d'isards surten corrents en sentir-nos, quan ens encaminem a les primeres pales del Mil Potros.
Fet el primer cim ens queda carenejar i una suau pujada, on ja es noten els més de 1.000 metres de desnivell i que es fa eterna, ens condueix al Pineto propiament dit. Brutal foto de les plantes del cim...
i la baixada ens espera. Una vegada més, com totes les sortides d'aquest any ens sorpren l'absoluta soledat que ens envolta.
Els indígenes ens havien dit que al segon coll anessim a buscar una canal orientada a nord que semblava que no... però era que si..
Baixem el coll ...
i la vista de la canal ...glups.. si sembla que caurem al precipici, ens acostem dubtosos...
i si!! una perfecte ampla canal, com de somni, ben dreta amb petits abrets decorant-la
baixem primer amb precaució, arbrets petits on tots són grans, i purges ens alguns dels costats, més la inclinació de la pala... però tot sembla correcte...
i la neu que al principi sols es deixa fer va millorant a la que la canal s'aixample i es fa més humana fins ser una disfrutada total
un altre descens perfecte! superrecomanació! després ja queda intentar seguir les clapes pel mig del bosc, molt divertit! per intentar carretejar els esquis el menys possible
... i trobar el camí de tornada entre la vegetació, però els diferents dies d'esqui de muntanya van fent el seu fruit i en un tres i no res ( una mica increiblement per ser nosaltres ;) ja estem orientats i en el camí ben fresat que ens dura a les furgos altre cop

un cap de setmana fantastic!

via de l'Alba i una mica més

2010-04-12T11:22:00.023+02:00

Aquest cap de setmana tenia altres plans però al final tot dóna moltes voltes i el que és cert que tenia moltes ganes de començar la temporada de fer via llarga de veritat. Així que quan el Wolfgang em va proposar anar a Terradets va ser com ...yuggiiii!!

Feia molt que no hi escalava , deu ser una de les primeres piulades del blog... i és una paret que sempre tens molt present!
La via escollida era la de l'Alba i si tot anava bé sortir per la Reina Puig.

L'aproximació és curta fins a arribar per sobre del segon tunel, situada entre el Jardí dels Deus i una via assenyalada com la de l'Alba però que no és. Es veuen clarament els dos parabolts que marquen l'entrada.

L1 V 30 m. L'inici de la via és un passet de v que ja demostra de que anira la via, adherència i finor i que no són massa regalats, després ja és més facilet. La via al principi és una mica perdedora, segons les ressenyes marca que creua el Jardí però tot just abans trobes una reunió ben bona que varem fer.

L2 IV 20 m. Sortida seguint amb tendència a l'esquerra després de la reunió. Es veu clarament un parabolt que marca el camí i aquí si que creues el Jardí ( en cap moment es veu una altre R) i en pocs metres i tal com diuen les ressenyes arribes a la feixa i tot a l'esquerra, sota una fina placa hi ha la reunió. Aquest dos llargs es poden empalmar tranquilament ja que com a molt fan 50 m.

L3 6a 30 m. Una magnífica placa ben llisa. Al primer parabolts s'arriba bastant bé, però el segon.... un pas d'adherència molt fi i tots els possibles peus amb no sols aspecte sinó tacte sabonòs, fan que fem la primera tramfulleria. Un cop xapat el segon parabolt i ja més lluny de la repisa, la cosa segueix sent fina però amb un altre aire. Placa de ratlles on no veus els peus que has d'anar situant als forats que has utilitzat per les mans. Ben assegurada però per mi res de V obligat que surt a alguna ressenya...

L4 6a+ 40 m. Llarg que comença fàcil fins a una petita feixa per després trobar una de les plaques terradianes típiques que dreta i fina es va complicant progressivament...o simplificant podríem dir. La roca tampoc inspira molta confiança però les assegurances són aprop.

L5 V. 40 m, Un llarg bónic, dret, fi i xapes allunyades.. això sí de tant en quan algun repòs i canto gran et permeten reposar... no en va és V, però també algun pas finet i poc obvi amb la xapa lluny fa que no baixi la concentració.

L6 V+. 30 m.. Llarg ben dret i sostingut fins arribar al pas de v+ que desploma una mica i torna a estar una mica patinós. Per mi un dels llargs més obligats que el Wolfgang soluciona en un plis no seguint el camí més obvi que marquen les assegurances.

L7 6a+ 40m. Sortida de 6a+ lleugerament desplomada, que tornar a estar patinosa i que costa poc decantarse per preses de més confiança, fins a situar-se a la placa de V+ on passa una mica que a l'anterior, els peus són poc intuitius...sempre buscant els foradets que has utilitzat per les mans i que a la que superes queden amagats.
En algun moment d'aquest llarg l'ungla del meu dit gros va decidir intentar abandonar el dit. la veritat no me'n vaig adonar fins que vaig arribar a la R que el mal de peus que sentia al peu dret no era massa normal.

L8 V 20 m. Pujar a la feixa i anar a buscar el diedre de sortida de la Reina Puig, ben atlètic per començar ...i patinòs i després ja és fa més agrait. Aquí cal posar alguna coseta de reforç ja que els unics parabolts del llarg són a l'inici de tot.

Encara que no anem massa bé de temps decidim tirar com a mínim fins la feixa, però en el següent llarg m'adono que realment el mal del dit hi és i no desapareix i que no el puc recolzar a la mínima que la paret és posa fina. Us estalvio els detalls fastigosos...
Així que em vaig arrossegant de segona ....lentament fins a la feixa.
Realment l'escalada a Terradets és especial: molta verticalitat, finor, es nota l'edat de la paret i la frequentació sobretot als pasos claus, fantàstiques fotos de les cordades veines, bon ambient de paret absolutament vertical. Per mi no és un lloc per anar-hi sovint, he d'oblidar la sobamenta que no m'agrada gens, però la via de l'Alba s'ha de dir que tampoc és com els troços que recordava de la Cade per exemple.
En resum un excel.lent dia d'escalada per anar tornant a agafar el ritme de la via llarga.. que feia masa dies que no en feia!

Finestrelles...sempre ventós.

2010-04-05T19:15:00.008+02:00

Dels pocs dies que he fet activitat aquesta setmana santa, vaig intentar per segona vegada la ruta dels tres colls a Núria, però com l'anterior, el dia es va aixecar molt ventós i ens va fer desistir de l'intent. Les condicions, tot estava molt pelat i el fort vent feien pensar que seria un dia ben desaprofitat.

Però els intents sempre tenen la seva recompensa....i si aquest dia que anavem a fer colls vàrem fer cim, tinguerem el premi d'un baixada per les bones pales que baixen cap a Núria en condicions excelents, sens dubte la millor de la temporada.

No recordava que la neu primavera al seu punt dones tant de si!

D'aquelles baixades que voldries que no acabes mai.

Pic "sense nom" a la zona de Marimanha

2010-03-14T23:12:00.036+01:00

Si potser és la imatge més sorprenent del cap de setmana, Catalunya plena de neu i la motxilla preparada per carretejar els esquis.

Aquest cap de setmana es presentava, per variar, de díficils decisions: neu i/o roca, neu sol, on, risc d'allaus, meteo, fred....

Però a vegades, un cop valorat tot, la idea més estranya d'un divendres al migdia, és la que acaba triomfant...

i si repesquem aquella idea antiga d'anar al Pallàrs?

i si anem a dormir al refu lliure?

Dit i fet, decidim anar cap el refugi d'Airoto des d'Isil i fer algun pic de la zona, busquem a correcuita ressenyes, no en trobem, busquem plànol, no en trobem... més enllà del 1:50.000.

També a corre cuita preparar tots els bartols per sortir de bon, bon matí cap el Pallars.

Quan arribem a Isil la primera sorpresa és que no hi ha neu!
Per estalviar-nos de carretejar els esquis durant una bona estona, comencem fent un canvi de ruta: decidim pujar per unes pistes amb els cotxes per anar a buscar l'alta ruta pirenaica que surt d'Alos d'Isil. Per aquest camí arribarem al refugi per dalt, potser haurem de fer els mateixos metros, però confiem que amb els esquis als peus.

La nostra sort és parcial perquè la pista és bastant precaria i en una obaga trobem força gel. Aconseguim guanyar alçada però no ens apropem massa al nostre objectiu, ens toca fer una horeta amb els esquis i motxilla fins que gira una mica a l'oest i deixa de ser tant solana.

Seguim la pista ja amb bona neu durant una bona estona fins enllaçar amb el que seria l'alta ruta Pirenaica, però esta clar que això és un dir ...

perquè obviament no hi ha cap rastre de camí sinó una gran vall que hem d'anar seguint, tot buscant el camí més senzill , com ja és habitual en les darreres escursions obrint traça i en un paratge ben solitari on destaquen les abundants petjades.... de.. cervols?
Els veiem de lluny i a mi em sembla que tenen unes banyes molt estranyes per ser isards..

La neu és abundant però està molt ventada, ara pols, ara dura, ara crosta... anar amb quatre ulls a les plaques, sempre buscant el lloc més pla. Sort de les machines del grup que incansablement obren traça!

El desnivell és important, la motxilla i la costum d'anar amb 1:25 en lloc d 1.50 tampoc ens ajuda i quan arribem al primer coll...

on hem de girar a l'esquerra per anar a buscar el coll de Moredo quedem parats per la distancia que encara ens espera. La foto d'abaix és feta el dia següent per això la diferència de llum entre les dos fotos. No és aviat... i comencem a notar una mica aquella inquietud de buff...que tot vaig bé.

Alguns dubtes a mig camí, deliveracions, mirar el plànol, remirar-lo però l'hora ens esperona i molt abans del que pensavem ja som al coll i veiem el gran llac d'Airoto!

Més tranquils, treiem pells i ens espera una bona baixadeta, però mantenir l'equilibir amb la motxilla i la neu crosta...provoca alguns bons pinyacus: un bon exercici que fa que que tinguem una bona alegria d'arribar al refugi !!
El refugi està en perfectes condicions i la paraula refugi adquireix tot el seu sentit: flaçades, mantes, llum solar, una magnífica estufeta de llenya, llenya i aliments per utilitzar en cas d'emergència!

Comencem a situar-nos quan sorprentment sentim veus. Una colla de Sant cugat arriba des de la Vall d'Aran, per sort nomes són tres.. i el refugi queda ple però amb espai per tots.

L'endemà la idea és fer algun cim, però com que no hem trobat gaires ressenyes, de fet cap, ens costa decidir-nos..
però al final l'escollit és el Bonabé, que podem fer deixant els trastos al refu. Ens dividim en dos grups, les machines i jo i la resta que recuperant-se de les lesions prefereixen només acompanyar-nos una estona i reservar-se per la tornada.

Els nostres veins de refugi prenen part del nostre camí fins el coll d'Airoto. Surten una mica abans i seguim la seva traça! com canvia el tema! quina comoditat!
Per arribar al coll hi ha un flanqueig bastant exposat, veiem com paren a posar ganivetes, nosaltres ens les posem abans aprofitant la informació.
Realment el flanqueig amb la neu dura et puja l'adrenalina: una pala ben dreta que queda tallada per unes pedres i un petit precipi, però els esquis es claven bé. Impressiona més que no pas la dificultat de l'anar fent! Al tros final, on encara es redreça més, els nostres companys de refugi s'han tret els esquis i han tirat a peu, però clar, coses d'anar amb les machines, nosaltres amb esquis fins dalt... clar que jo aquest tros el faig en apnea!

Arribem al coll i tot emocionats tirem de dret cap el cim que tenim ben visible amb una bonica cresteta, en un plis... ja som dalt i hem de deixar els esquis per seguir per la cresteta, evitant les cornises i amb tot un ambientassu que s'aplana una mica a l'arribar al veritable cim! Per fi hem fet cim!! el primer cim de la temporada!!
Clar que tot mirant alrededor amb unes magnífiques vistes de tot el Pirineu... veiem que no estem al Bonabe!!!
i que importa... és un cim no?
Entre riures anem retornant a buscar el esquis, cap el coll i després cap al refugi.La neu una mica encrostada, es deixa fer, no és d'aquelles de somni però tampoc com l'altre dia a Andorra...i ben aviat som al refugi a juntar-nos amb la resta.

Mengem una mica i ara ens toca reemprendre el camí, pujant al ja conegut camí d'arribada. La pujada fins el coll de Moredo es fa llarga, però mirant el rellotge hem anat força ràpids. A veure com esta la neu per afrontar la llarga baixada. El fet que sigui més aviat fa que la trobem en millors condicions i en un moment som al primer coll on decidim seguir per la dreta, en lloc de continuar seguint les nostres traces de pujada, buscant la zona més dreta i la neu una mica més dura.
I si ho aconseguim: la neu esta més dura i la zona es força dreta amb uns interessants flanquejos sobre el barranc que ens portaran a la zona de bosc sobre la pista, on aqui si! neu pols protegida del vent, ben bé 50 centímetres de neu powder!
Una fantàstica baixadeta fins a la pista per acabar l'excursió! la pista amb esquis, la pista amb els esquis a coll però ara plenament satisfets per un cap de setmana de Pirineu en estat pur!!!

Orgull mapuche: retrobada amb els culpables

2010-03-07T22:13:00.008+01:00

Avui potser no ha estat un dia de massa escalada, ens hem anat sumant sorprenents orfes de la previssió meteorologica per veure si podíem aprofitar alguna cosa per Montserrat..

I això m'ha permès per primera vegada fer cordada amb els dos principals culpables de que escali, curiosament si que havíem esquiat junts però mai tots tres en una paret, tot un honor!!

El dia que ha propiciat la trobada...no ha permès que disfrutessim gaire de l'escalada, queda pendent!!
Com darrerament el dia era molt fred i costa acabar de trobar-te comode sobra la roca i si això se suma que la via és curta, la bona i interessant companyia ben aviat trobes bons motius per encaminar-te cap el bar.

La via escollida ha estat l'Orgull Mapuche, un primer llarg de 6b que es concentra principalment en un pas. No m'ha agradat gaire i no perque sigui un diedre, sinó perquè la roca m'ha semblat bastant trencadisa, potser encara era una mica humida i ho semblava més i el fred potser ha acabat de fer la resta.

El segon llarg amb una panxeta de 6a semblava més solida, però no ho ha resultat tant i ens ha caigut la millor presa de la sortida. Esperem que el grau sigui igual, a mi m'ha semblat més dur, però avui no era un bon dia per entretenir-se.

En resum un bon dia de retrobada, excel.lent conversa i bo berenar dinar al Granada del Bruc que ja tenia ganes de provar...

Quasi Pic de la Cabaneta, Andorra

2010-03-01T08:02:00.005+01:00

Aquest cap de setmana ha estat complicat amb la meteo, com sempre hem intentat apurar fins a últim moment però dissabte va fallar el plan a, b, c , d...i z.

Això sí, mogut va ser: bones aproximacions a parets, rocodroms i bars entre Barcelona i la Cerdanya sempre sota la pluja....

Així que ben aviat es va traslladar la pregunta ..i demà que?

La idea original descartada...tornem a replantejar, neu o roca? on? que?
segueix plovent, la temperatura és molt alta, mirem la meteo i donen bon temps però meteo france, meteo andorra i meteocat no s'aclareixen massa en quan pararà el vent...
La Cerdanya es veu molt pelada i les condicions de vent i pluja segur que no donen per una neu en bones condicions...

Assegurem el tret i anem a la roca?

Doncs no...

decidim anar a Andorra. Durant la nit, plou i fa vent molt fort. El dia s'aixeca sense pluja i sense vent però esta tapat per nuvols alts i unes boirines que van i venen.
Uns moments de dubte... però seguim ferms en la decissió. Trobem el que trobem...prohibit dir la paraula roca.

En enfilem per la vall d'Incles, per després girar a la dreta per anar cap el refugi de Siscaró, la neu esta dura, allisada per la forta pluja...
Com sempre la liem una mica i apareixem bastant per sobre del refugi, res que un bon flanqueig no pugui arreglar i ja som a la zona dels llacs.

El dia s'ha obert una mica i els cims apareixen magnífics, la Tossa de Juclar, l'Escobes, una mica emboirats que els hi dona una sensació altiva, de grans cims.

Grans cornises rematen totes les carenes, un parell d'allaus de plaques de grans dimensions a ambdos costats de la vall, ens recorden la nostra fragilitat, però el nostre camí va pel centre i la pendent que hem de pujar fins arribar el coll es veu prou segura.

Un cop aquí enfilem la carena sud que ens ha de fer arribar al pic de la Cabaneta, es veu molt pelat, però encara factible amb esquis. Ens posem les ganivetes, la neu ha estat molt ventada i anem buscant el camí més factible entre les pedres, quan arribem a l'avant cim veiem que ens queden un metres encara més pelats, evaluem l'hora i la qualitat de la neu de tot el que ens queda per baixar.. i decidim no fer cim i anar a enfrontar-nos a l'estat de la neu en baixada que ens fa patir una mica...

La baixada té tots els ingredients que esperavem: una bona neu dura al llom i una magnífica neu crosta.... a la resta.
Esqui del més suau possible sobre la fragil neu que a la miníma l'esqui es clavarà per anar a buscar la neu tova de sota ..i obviament després de l'esqui va l'esquiador.

La baixada, que en bones condicions deu ser magnífica, té una bonica pala, un estret tub no molt obligat, esqui entre els arbres, travessar els llacs i un entorn més agrest del que esperes després de l'amable vall i com sempre darrerament amb una sol.litud que corpren...

Després d'alguna que altra bona caiguda, rescats d'esquis, guants, pals arribem per fi a la carretera de la vall d'Incles, tres kilometres que es fan eterns de remar amb la neu molt pesada i que particularment remato amb un pinyu a pocs metres del cotxe, en terreny pla on a més del meu orgull perdo la camara.

De tota manera les sensacions són bones, hem fet 900 metres de desnivell amb una neu no gens fàcil ni de pujada, ni de baixada i on hem hagut d'estar alerta al temps, a l'entorn, obrint traça per un camí no marcat en un bon ambient de muntanya hivernal...
però també és cert que hem estat a Andorra i per molt que no vulguis fer-ho present: les antigues traces de motos una mica per tot arreu... i alguna borda a la vall que no acaba de guardar l'esperit que hauria de tenir posen una petita nota de tristor.

Ja soc a casa...i encara queda hivern.

Inversió tèrmica a Ager

2010-02-22T21:53:00.021+01:00

Ara ja fa uns dies, però com si fos la setmana passada: feia fred i només feia que ploure i nevar, ens varem acostar amb certes dosis de fe a les parets d'Ager. Tot just superar el coll que ja veus tot la vall i les parets ens va sorprendre que estaven ben blanques. Però tot i així varem decidir acostar-nos primer i després veient que el sol era intens i el dia radiant fer l'aproximació amb els trastos.

Les parets seguien lluint ben blanques mentre pujavem, quasi em recordaven Chamonix, però es que no em costa gaire...

Les referències de la via les trobareu abudantment per un munt de blogs, però jo la que tenia al cap obviament era la dels ex-kutrescaladors. Per tant no m'allargaré massa amb la descripció dels llargs que estan molt ressenyats.
Un primer llarg dur de 6a+, gèlid que li va tocar en un sorteig (ben amanyat) al Jesús i que vaig trobar ben dur tot i anar de segona...

El seguent llarg més de tràmit, per sort (havia deixat les mans congelades a una de les regletes del llarg anterior) no feia falta com aquell que diu ni colocar les mans: un lleuger flanqueig per deixar-nos sota el tercer llarg. Una fisura bavaresa molt xula de V+ amb flamants parabolts o uns burils cutres a la zona del 6b... fàcil escollir.

Durant aquest llarg el miracle Ager ja s'ha produit: el dia segueix sent molt fred, però la roca al sol despren calor, la neu de les repises sembla que comença a fondre, cauen tossets de gel, però durant el tercer i el quart llarg, d'un V+ bastant sostingut escalar ja es tot un plaer.

El següent llarg de tramit té un pas d'artifo o 6b amb una sortida una mica tonta deixa pas als llarg més complicat de la via...

Una placa molt fineta de 6b, ben protegida, per trobar-te una fisura bastant cega i incomode a fer i a equipar.

Un cop acabades les dificultats es pot disfrutar de la calma sobre Ager, ni un parapent, ni una cordada en tota la paret, el cel s'esta enterenyinant però el dia segueix esplendit....

Queda només un llarg però la lio una mica i quasi he de baixar a buscar els grampons. Per sort aviat som dalt i com no, ens espera una bona nevada i un paisatge com sempre magnifíc.

i de repent.... un tast de les dolomites

2010-02-18T22:48:00.010+01:00

Poques coses com els sabors i les olors et transporten tan immediatament a un record, a un lloc..

Fa uns dies anava per un carreró de Gràcia i sense saber perquè em vaig aturar davant un cartell d'un petit forn de pa (?) .... i com màgicament al cap de pocs minuts sortia amb dos bosses de raviolis i dos receptes amb que cuinar-los típiques de les terres més muntanyoses d'Italia.

Ravioli d'escartxofa a la bolognesa blanca

Un sofregit de ceba, pastanaga i les parts més tendres dels espàrrecs

afegir un mica de carn picada, un rajet de brandy...

i barrejar amb els raviolis d'escartxofes, previament bullits amb molta aigua durant 3 minuts i...

Raviolis de spek a la .... ( no ho recordo!)

A la paella amb mantega emulsionar la crema de llet i afegir els raviolis de Spek (bullits 3 minuts també)

i fi....

Senzillament .... ........ és que em vaig quedar sense paraules....!!!

Canadà

2010-02-16T19:21:00.027+01:00

Fa molt temps hi havia una petita fanàtica esquiadora que tot l'any només somniava amb esquis, neu, grans pendents i lliscar a tota velocitat.
Que estalviava eternament per comprar-se uns esquis millors
Que anava tota orgullosa al cole amb la carpeta plena de fotos de l'Ingemar Stenmark i la Bomba
Que per les pendents de Port del Comte se sentia en les grans pendents alpines

i somniava que algun dia podria esquiar a Canadà on la neu era sempre perfecte, sempre abundant, sempre esplendorosa.... com un autètic Paradís.

Per tot això quan em va arribar l'oportunitat d'anar al Canadà a esquiar no vaig poder dir que no.

Sentia com que tenia un deute que havia de complir...

Els meus somnis són diferents ara, pero sentia que per creure-hi de veritat hauria de complir els d'algú alhora molt proper i molt llunyà.

Per això en les bones hores de vol fins arribar allà no podia deixar de pensar com realment em sentiria. Si realment no em decebria tot plegat... Però aquella petita esquiadora cafre tenia molts defectes i els paradís té matisos...però deu n'hi do

quin paradís va escollir!!!

Un paradís on costa arribar-hi.... però d'on és molt més dificil marxar sense recansa...

Moltes gràcies als companys d'aquests dies, però especialment al Jordi per la idea, a l'Agustí per la seva paciència i al Norbert i al Josep Maria per les fotos, les millors són seves i per compartir els moments més purament cafres!

Intent al Serrera, al pic de la Sal o...intent....

2010-02-03T12:15:00.022+01:00

Dissabte s'aixeca ben rufol, a la nit ha nevat, però la neu que cau en aquells moments sembla més la que el fort vent remou dels cims.

Finalment hem decidit intentar el Serrera per Sorteny i si la cosa pinta molt xunga intentar algun cim més proper com el Pic de la Sal.
Ben aviat ens trobem aturats a la carretera i ens obliguen a posar cadenes, una bona estona fins que finalment arribem al desviament del pàrquing que a més està tancat per una esllavissada.

De tota manera com que la neu és abundant podem foquejar bé fins el refugi. Allà el dia s’obre i apareix un magnífic cel blau!

Seguim amunt, conscients que entre una cosa i una altra anem tard. Però animats pel bon temps, un magnífic paisatge s’obre al nostre voltant i amb la neu recient caiguda, anem obrint traça completament sols per un paisatge resplandent.
L’alegria no dura massa. Quan ja portem una bona estona pujant per unes pales carregades de neu, que fins i tot fan patir una mica, el cel es tapa, els nuvols baixen i la neu comença a caure… primer tímidament i després en abundancia. Conscients que no farem cim, no sabem ben bé quin perquè cadascu té una opinió diferent d’on estem…i on hem d’anar… el que té la democracia.

Aprofitem el primer tram confortable per treure les pells, fer un te i preparar-nos per baixar.
Ara neva amb força, flocs grans, el vent ha parat i un silenci espectacular envaeix la vall. Sempre m’ha encantat veure nevar, té alguna cosa de màgic. L’acumulació de neu és gran, la que cau i la ventada d’aquest dies, buscant el camí segur ens permet una baixada de somni, en molts trams neu pols fins el genolls en una sol.litud intensa.

Després ja toca anar refent el camí fins arribar al cotxe, però amb la sensació d’haver disfrutat en gran del paisatge, de la neu, de la sol.litud, de la companyia, de la muntanya, de la incertesa del temps, del camí… esquí de muntanya en estat pur.

Sí, ho reconec…ggrr…el Serrera i la seva pala sud queda pendent i portem un munt de mails sobre el camí correcte, però això és la llavor per un nou gran dia.

Gràcies a BG per algunes de les fotos.

Dinosaures per sorpresa: Terra de Dinosarures a la Bucòlica.

2010-02-01T14:35:00.016+01:00

Tot sopant mirem la meteo, núvol o molt ennuvolat arreu, temperatures de rigorós hivern i un plànol ple de flocs i pluges...

Però quan es lleva un magnífic dia de radiant hivern sense un núvol a l’horitzó... no podem deixar de sentir, malgrat els 5 graus sota cero, una intensa sensació de victòria.

No, no hem fet res, potser no perdre la fe...i això ja és molt.

De tota manera no volem temptar massa... la nostra bona sort, canviem els plans i ens dirigim a una paret de fàcil, ràpid abandó i excel.lents vies: la bucòlica.

No correm, el fred és intens i el sol ha de fer el seu efecte...

El repartiment és fàcil, els que han fet la bàlsam a la terra i els que han fet la terra a la bàlsam.

Així queda una cordada d’escaladors i una de raquetes, telemark i esquis

Tant precipitadament i per fi la Terra de dinosaures....amb les ganes que li tenia a la via!

Ni tan sols portem la ressenya, sort dels veïns que ens van fent alguns apunts mentre pugem. Gràcies!

El primer llarg és quart i cinquè a l’entrada a la reunió...

Carai amb el V..o es que potser fa fred?

El segon llarg canto inhumà per arribar una plaqueta fina de 6a

li toca al raquetista en procés de recuperació, res com un 6a per tornar a la via llarga després de quasi un any...

El cel s’enterinya... la temperatura baixa en picat...

Tercer llarg ... te un passet de V+ en una fissura... li toca al telemark

I el sol torna a aparèixer... però els núvols alts i les boirines que venen del pantà ja li han trobat el gust i van i venen...

Quart llarg... tornen els esquis....no fa falta que m’ho diguin... sortida potent de la reunió per xapar...

I el passet de 6a per entrar a la reunió que no te res, cap problema...

Bé, confiar amb les mans amb aquest fred té el seu que... fins que arribes al famós ja pont de roca.

Cinquè llarg... sortida fineta i després ja caminar fins la reunió en una alzina

On ens esperen els veins i una ventolera gelada, que malgrat les mil capes i les nostres pintes de michelin...ens fan espavilar per baixar corrent.

La via una disfrutada, tot i el fred i se'ns ha fet curta.... !

Roca Narieda. Fred i Calor. Gran Manitu i Sal de Frutas ENO

2010-01-28T13:05:00.017+01:00

La Roca Narieda és una de les meves parets preferides: encara que és un tipus d’escalada poc aèria i bastant vegetal, les vies són llargueeees amb plaques perfectes on sempre he disfrutat de magnífics dies d’escalada!

Per això he aprofitat aquest temps sense piular per fer dues de les vies que hi tenia pendents: La Gran Manitu i la Sal de frutas Eno. Calor i Fred.

La Gran Manitu la varem fer quan encara feia calor... quins temps aquells!

La Sal de Fruta en canvi feia força fred, varem començar una mica tard esperant que el sol escalfes la pedra...

Grans expectatives per la Manitu, dos dels millors esquiadors que conec, un equip de luxe per escalar una via a Narieda, després dels grans records a la Postres i la Cafè, copa i puro. Tot apunt per un dia memorable d’escalada!

No vaig saber llegir el croquis de la Manitu... té tot un altre caràcter: 6 llargs, 2 bastant matojeros, distrets de buscar-te una mica la vida, un tercer llarg on mea culpa em vaig encigalar i vaig acabar arrossegant les cordes per un interessant diedre, un llarg de tràmit per arribar al llarg estrella, preciós!...

però vull més!!

Aixx si... un altre... però es tant curt....!

Sens dubte la solució per tenir un dia Narieda (aquella sensació de afartar-te de meravellosa placa calcaria) és continuar per la Sal de fruta, però la calor (!) i la falta d’aigua fan donar per acabada la jornada!

Al cap de poc torno a estar al peu de la Narieda, però la temperatura és tot una altra... Companys diferents però soooobradament preparats pel que sembla que serà, avui sí una tasca més dura: la Sal de fruta ENO... segur que no se’m fa curta!

El primer llarg es veu potent...molt potent. Per mi sens dubte és el llarg crucial, ben equipat però de grau obligat. Em resulta difícil discernir que hi ha en la fred, en el fred de la roca, en el que fas més aviat i el primer, de la dificultat real... tots els altres em van semblar més fàcils, inclòs el 6b. Després el sol surt i ja esta tot preparat per disfrutar. Tots els llargs m’agraden, molt, potser el segon una mica més fluix, però el fet d’empalmar-lo amb el tercer li dona una mica més de caràcter. Anar treballant l’escalada en placa, encara que no exclusivament, per anar acostant-nos mica en mica a l’escut, la gran placa que comparteix amb la Manitu però aquí amb un grau més alt. L’slab de 6b és senzillament espectacular i escalant el següent descobreixes que vol dir un 6a tècnic. Uaaauuuu....Narieda en estat pur!

Després d’aquest dos llargs... i de tota la via feta, la sensació d’excel·lent dia d’escalada és completa! El sol ja baixa, el fred apreta i el bar ens espera!
Sí ... en resum encara em queden 5 llargs per fer a la Roca Narieda!!!

Com a consell per a qui no n’ha fet cap diria de fer aquests llargs amb la Manitu i deixar la Sal de Frutas allà (i que no em llegeixin els aperturistes fent corta i pega!! ) ...

però que faré?

Tànger. Collegats. Per fi!!

2009-09-28T19:17:00.017+02:00

Aquest cap de setmana per fi he pogut fer la Tànger!

Era la quarta vegada que quedava per escalar-la i ja començava a estar preocupada per si era un estrany averany això de que cada cop que decidia fer-la passava alguna cosa. Sort que el Wolfgang no recordava la historia i va acceptar encantat...

La primera sincerament ja no recordo que va passar, en el seu moment no vaig donar-li massa importància...
La segona hi havia un embús i varem canviar de via o sigui que em va saber greu, però vaig disfrutar de l'altre i tant contenta...
La tercera vaig haver de renunciar per fer costat a una d'aquelles persones per les quals abandones el que faci falta...
i ara ja tocava la quarta...

vaig vigilar no deixar-me res, mirar tres vegades els mails d'on i quan havíem quedat...quasi que apago el mòbil....

Però cap allà quarts de 10 ja estàvem al pàrquing sota la paret de la Tànger!. Per cert que l'han arreglat i ara es una mica més gran!!

És una via molt piulada i llarga o sigui que aniré per feina ;)

L1. Iv+ V. Llarg molt vertical.. de grans bolos que puja aprofitant una gran fissura. Em sorprèn el tipus d'escalada però va sortint buscant la posició més còmode..

L2. IV+ V. Segueix la tònica anterior, però per mi una mica més fàcil, i una mica més revirat... algun parabolt amagat fan patir una mica per després a disfrutar!

L3. 6a. Sortint de la reunió un pas desplomat més complicat i després ben dret encara però una mica més fàcil fins la reunió.

L4. IV+V Com en els llargs anteriors ben dret.. bons cantos!
Només comentar una cosa que no m'havia passat mai!! per sort!! i que val la pena explicar per tenir present!
Quan estava entre la segona i la tercera chapa em va sortir la corda del mosquetó... sort que el Wolfgang no em va dir res fins que vaig chapar la tercera...!!! perquè qualsevol cosa i anava ja amb una bona alçada directa a la repiseta de la reunió...
El mosquetó ... una mica vell... s'havia quedat obert!! vaja que ja m'estic remirant tot el meu material!

L5 6a/ 6b? . Un pel trencat i força finet.. ja no tant dret però no per això decau la dificultat per després trobar el pas de 6a (en Soldevila que potser trobo que en aquest via s' ajusta més al que vaig trobar li dóna 6b) que molt elegantment el Wolfgang se'l va treure en lliure i jo molt elegantment amb un a0 ;)

L6. Iv+ V Les dificultats sembla que decreixen una mica però tot i així has de continuar concentrat perquè si no trobes el canto adequat.. el grau sembla una mica més dur.

L7. IV+ V. Malgrat que les dos ressenyes del Luichy i Soldevila li donen IV+ i IV respectivament i ja diuen que guarrillo ...ara esta mega guarro! i el pitjor no surt a la foto! ...sembla que s'hagi deteriorat molt pel pas de les cordades i sens dubte el grau és més V que no IV.. Ara com tota la via l'equipament no et fa patir ... però és un llarg que no li fa justícia.

L8. Iv+. Després del bosquet , en aquest llarg el primer seguro expansion esta lluny i com diuen els kutres potser sembla el més complicat , però hi ha encara el clau que marca la ressenya del Luichy ben amagadet sota unes herbes que facilita i marca el camí més fàcil per seguir després una fissura molt xula ... serà que estic canviant?

L9. 6a. Comença per una sortida ben dreta i atlètica per resseguir una altra fissura de V+ per mi ....i m'he quedat molt descansada que també a les 100 millors! perquè ara que estava tant contenta amb les fissures i com que vaig haver de concentrar-me per no fer un ao en un IV+ ...
Resseguint-la et porta cap el darrer pas dur de la via: un petit desplom no molt marcat però de poca presa.. un parell d' a0 i ja estàs de la part més difícil de la via.

L10. IV. Llarg super disfruton en un diedret posant cintes a sabines... i a més vas trobant alguna expansió..

Era la meva cinquena via a Collegats i la primera que hi volia fer... però tot arriba!! tot té el seu moment!

Cherokee express, Canalda, Solsonès.

2009-09-15T19:41:00.014+02:00

Ja fa un temps, potser un parell d'anys o potser tres... vaig anar un dia a la Canalda... i la seva peculiar escalada i el seu equipament em van derrotar. De llavores que la tinc allà, com un deure pendent que ens anem recordant els membres de la cordada.

Quan vaig saber que l'Indi hi havia obert una via .. i sentir tota la polèmica(que complexe que és tot plegat) sí que vaig saber que tenia ganes d'anar a fer-la, no per saldar el meu deute pendent, sinó per recordar aquella escalada que m'havia sorprès tant.

La ressenya la trobareu aquí o al blog dels Kutreescaladors.

L1. 6a+ (V+/a0)45 m. Comença el Wolfgang per un tram molt vertical amb cantos abundants però que donen una mica d'inseguritat per després d'un flanqueig a la dreta anar a buscar la primera panxa i un cop superada anar per la segona que marca la dificultat del llarg. Després altre cop a l'esquerra, per anar a buscar una altra panxa i després ja més fàcil fins la reunió. S'ha de vigilar amb el fregament de les cordes perquè es un llarg llarg i molt revirat!

L2. 6a (V+/a0)20m. Una panxa dona una sortida potent de la r, molt ben protegida per després per un diedret fàcil anara buscar el pas de V/V+ que en aquest cas no es tracta d'un panxa sinó una sortida d'aquelles planes tant divertides.. Aquí trobem una corda fixe per remuntar un tros herbós i molt relliscós!! sort de la corda que et porta a la reunió

L3. 6a+ (V+/a0) sortida fàcil en flanqueig a la dreta per trobar la panxa de torn, un altre zona més fàcil a l'esquerra per enfrontar una zona més complexe, un bon mur ben dret, potser lleugerament extraplomat... que un cop superat anar altre cop a la dreta per trobar un altre curiosa panxa... i ja sortir a una zona de bosc fins arribar a la reunió.

L4. 6b (V+/ao) El llarg comença per un mur ben dret però curt de 6b que si es fa en artifo té una sortida fàcil de IV, IV+.. sempre que no et falli un dels recolzaments, voli la pedreta i una servidora rera..... o sigui que toca remuntar i tornar a mirar-ho: segueix sent una sortida de IV sense cap problema. Seguint la tònica de la via un terreny més fàcil per enfrontar la següent panxa i un cop superada repetir la historia per sortir per un terreny de IV trencadot fins a la reunió.

Nosaltres varem fer la baixada rapelant, tres ràpels i ja érem al terra... i malgrat la inseguretat del dia sense mullar-nos!

I....
doncs defugint la polèmica, la via m'ha agradat.... i sí que és una escalada peculiar, les dificultats estan concentrades en la superació de panxes que totes tenen la seva especial gràcia ( bé, ara que he decidit mirar-me els desploms amb més bons ulls) Són com petits problemes que la via et va posant... i has de trobar el seu punt dèbil ...no és una escalada continua... com a mínim aquesta via, però si que molt estimulant.
Queda pendent...

Cocher Cochon. Clocher de Planpraz. Aiguilles Rouges. Chamonix

2009-09-07T20:25:00.012+02:00

Després de l'aventura de la Dibona enfilem cap a Chamonix....

Allà tenim un parell d'objectius, però primer cal situar-se i comprovar l'estat de forma, per això enfilem cap a les Aiguilles Rouges.

Per mi les Aiguilles Rouges són el que la zona de Gorros a Montserrat: zona amb vies normalment ben equipades, aproximació suau, escalada agraïda, normalment molt freqüentada i amb les millors vistes.... sobre el que seria la Nord.. les magnifiques Aiguilles de Chamonix i també el Montblanc.

La via escollida és la Cocher Cochon de Planpratz (ressenya de la bíblia de l'escalada Plaisir).

Una escalada sostinguda en el V, que busca, lligant diferents plaques, pujar a una de les agulles més vistoses de la zona, per sortir de la tònica.. un llarg rostollaco dels que m'agraden per a mi... i un llarg de 6a per la Clara.

Per aproximar-se telecabina de Planpraz que van al Brevent fins a mig camí, allà dirigir-se als llac Cornu i ja veus l'agulla. Quan estàs a l'alçada, cap amunt, directa pel prat vertical i ja es va trobant un caminet. Per variar la varem liar una mica i varem pujar una mica massa...una mica més i accedim directa al segon llarg!

Nosaltres anem tard, estàvem una mica derrotades.... i tenim un munt de cordades però lluny...

L1 .4a. un esperonet ..buscant el més difícil.. per entrar en matèria.

L2.5b+. una placa amb un parell de passos una mica desplomats més finets.

L3. 5b. Una placa ben dreta però amb uns cantos espectaculars, escalada molt disfrutona. En algunes ressenyes marca el mateix que l'anterior però sembla més fàcil.

L4 5c+ una placa fàcil, per atacar una mena de diedre estrany que s'acaba pujant per l'espero, després un desplom: el plus.. algunes ressenyes li donaven 6a.

L5. 5b pujar un esperonet fins que l'agulla s'acaba i has de passar a la següent. Allà la sorpresa és que tot just al atacar el veritable pas de 5 la xapa no hi és.. un improvitzat minimerlet fa les funcions...

Un ràpel desplomat i aeri d'uns 20 metres, més una caminada et porta al següent llarg.

L6..3c un llarg de III de placa ben be 60 metres fàcil però només un sol parabolt... la ressenya diu que dos... però no el varem trobar

L7. 5b te una variant de 6a+ que no varem provar, un llarg de placa ben dreta amb canto però a col.locarse bé, l'entrada el més dificil.

L8. 5b. Segueix la tònica de la placa i després un flanqueig a la dreta per situar-nos directament sota l'agulla.

L9 6a. El llarg estrella de la via, per mi aquí seria 6a+ i malgrat la ressenya digui 5c obligat per mi el 6a obligat, encara que esta ben protegit no més que les plaques de V o sigui que s'ha d'escalar... Comença per un esperó molt aeri que has de negociar dreta, esquerra força tècnic per acabar deixant-lo amb un flanqueig a la dreta que té tela.. tant pel primer com pel segon que es juga un bon talegasso ja que la següent protecció es troba bons metres més a la dreta. ( que aprop el vaig veure ;). Quan hi arribes se superen uns blocs una mica més fàcil i penses: ja esta, doncs no...un segon espero aquest cop fi, de presa petita, vertical i continuu, sense treva fins a la r. Potser no hi ha cap pas com de 6a+ (aquest grau no és la meva especialitat...però és un llarg que exceptuant el pas dels blocs és supercontinuo...per exemple jo el vaig trobar més dur que el primer llarg de la mantecas de Roca alta)

Un ràpel aeri i vertical et deixa a una gran zona de blocs on buscant la zona més fàcil trobes el camí que flanqueja fins a Planpratz altre cop.

La via és molt xula, espectacular i assequible malgrat la duresa del darrer llarg.. però varem acabar derrotades i la conclusió va ser que ens faltava el punch per creuar la vall... un altre any...
Així que el dia següent.... i donades diferents circumstancies que ens van fer conscienciar del nostre estat... varem repetir la via!

Face Sud Classique. Agulla Dibona. La Berarde

2009-09-03T15:12:00.021+02:00

La meteo, el nostre guru (meteofrance amb la previsió local està comprovat que és megafiable!!) diu que temps dubtos, però al dia seguent sol radiant!

Esta decidit... amb la calma, la Clara sortint d'una lesió i jo d'un gripasso enfilem cap el refugi Soreiller, la Dibona ens espera.

Des que vaig veure ara farà uns quatre anys la imatge de l'agulla Dibona en unVertex que em vaig enamorar. L'estiu del 2006 vaig apropar-m'hi però una inesperada nevada va frustrar totes les esperances.. després d'un anys tornem a enfilar la costeruda aproximació cap el refugi.

Ens llevem de bon matí, a les 8.00 estem a peu de via preparades. Portem 4 ressenyes! entre elles la dels mal anomenats Kutrescaladors com no i la de l'Espurner.... a més de la de l'Escalada Plaisir i la de les millors escalades d'Europa. Les quatre ens han estat molt útils o sigui que no les repetirè exhaustivament però si que es pot afegir algun detall util de la comparació.

L1. III 60 m . Un flanqueig a l'esquerra, un parabolt i a la dreta a buscar la reuió sempre pel camí més fàcil.

L2 V. El tunnel, és sencill però impressiona després una placa més fineta, algun clau i es deixa protegir una mica milor...

L3. Iv. Una placa fàcil amb un clau per anar a creuar ja a la dreta i desviar-nos de la Madier. Aquí les ressenyes dels kutres i l'Espurner divergien...Nosaltres varem fer com el LLorenç i l'Antxi: muntar reunió en els dos espits ben visibles, però crec que deu ser millor atacar la fisura i muntar la R quan tot just s'acaba.

L4. V Des de la R anar a buscar la fissura és si més no entrentingut, per això que potser el més net és atacar-la directament des del llarg de sota. La fissura que es protegueix molt bé amb el camalot del 3 ( i en portavem 2:) és força fineta però no passa de V. Després el llarg es fa fàcil fins muntar la R sobre d'un diedre que des de baix fa impressió.. però que deu ser de III.

L5 III 60 m... i algun metre més... aquí també vàrem fer cas dels nostres kulegues i varem entrar per l'apartat fàcil i esparavem que ràpid i així va ser! .no va ser un sol llarg si no dos però en un plis ja l'haviem fet i aribat a aquesta meravella de balcó.

L6 V 50m. Un passet de placa finet protegit per una expansió i després una placa a protegir, ben dreta.... però amb bons agarres.

L7 III. La famosa vira Boell amb un petit destrepe delicat. Aprofitem per comentar la jugada amb der kleterer que pujen per la Madier o més o menys ;)

L8. V. Aquí les ressenyes també variaven molt, nosaltres segur que varem agafar el diedre obert, fisura de V que comenten, perè segons l'escalada plaisir hi ha una altra opció que des de dalt vaig veure fer a la cordada que ens seguia i que és més facil: seguir pel colouir boell fins arribar a l'alçada de la R previa a les acanaladures. Aquesta R no te perdua perquè en aquest punt l'agulla es va fent estreta i totes les vies passen per allà! i segur que algu hi ha!. Un cop a l'alçada de la R un altre llarg de flanqueig fàcil et condueix a un pas una mica més complexe (IV) comú amb el nostre llarg. Com que aquest llarg li tocava a la Clara va tirar pel dret com una campiona!!

L9. V+ Les famoses acanaladures, sense perdua, recta amunt algun clau i un desplom. a l'entrar entre les dues pedres. Nosaltres varem trobar... que tenia lo seu... potser perque jo vaig entrar en estat de pajara total i la Clara més sencera estava a punt d'entrar-hi.

L10. IV II uns passets ben protegits, per escapar-te a l'esquerra per un tram ben fàcil fins a la R.

L11. IV+ un tram molt fàcil i un 5m de IV+ força drets per arribar a la vira que et condueix al cim.

L12.II la vira fins al cim, bé fins el cim no... perque hi havia un embus!!

i vàrem haver de fer un parada intermitja abans la Clara no anes a pendre posicions! Sort que jo em vaig recuperar en l'espera i la Clara va tenir temps d'entrar i sortir-ne, total que a l'hora i pico llarg per baixar les dues ja estavem recuperades !

La baixada: un destrepe aeri fins al rapel i després 2 rapels i un flanqueig ...millor fer encordats.. però no té res més que ser molt espectacular.
Després ja una baixada caminant fins al refu d'una horeta i la baixada llarga altre cop fins al cotxe!!

Comentaris...
off the record...

1. L' agulla Dibona¿¿???
és una agulla especial .. . la veus i desitjes ser al seu cim...
sembla correspondre a la cita de Rebuffat.. quan diu...
...Portar el seu cos allí on un dia els seus ulls han mirat, escalar fins a tocar el cel...
i quan la veus no pots mirar res més...
Això si el cel estava una mica ple :-)

2. La via??
és una via de buscar, d'anar sempre pel més fàcil i obvi, amb totes les ressenyes estudiades no varem dubtar gens! jaja sobre tot jo... en anar pel més fàcil! Varem disfrutar molt i sentir força comodes, la Clara va escalar com una Champion i personalment crec que la il.lusió, els nervis em van trair una mica... a vegades sento que no m'ajuden sino al contrari, potser és el dia que vaig escalar pitjor! També sent sincera ..no escalo igual equipat que desequipat . Aquí encara tinc un munt a aprendre ..i millorar! ...jajja Bé i a tot arreu!
Clara ja diràs la teva...;)))

3. fotos...
La meva càmara estava més nerviosa que jo i devia plorar d'emoció tota la via .. perquè no ha sortit una foto que no estigui tacada! les que són de lluny encara queda discret....per això les fotos de la Clara són el que són... sorry!

4. si no ho dic exploto...
si teniu pensió al refu sobretot no oblideu menjar extra!!
vaig passar molta gana!!
el sopar va ser justissim... una sopa clara de verdures i un quart de plat d'espaguetis a la bolonyesa (sense exagerar) un minitrocet de formatge i un pequepastis . Quan varem demanar repetir... ens van dir que encara esperaven gent... i que no podia ser.
Per esmorzar una llesca de pa sec, 1 mantega i mitja i una mica de mermelada.
Totalment insuficient per passar un dia a la muntanya.
Tot això pel modic preu 21.8 euros + 16 pel dormir..
qui va poder clar...perquè jo entre els nervis i la calor que feia tanta gent en aquella habitació no vaig clucar ull ;)

5. el refugi...
Tot baixant de la Dibona varem trobar l'autèntic refugi: L'hotel "La cordée" a Saint -Cristophe-en-Oisans, tenen mansarda per dormir a bon preu i un menu d' arroç salvatge amb anec confitat, abundant i mmmmm, sopa de verdura espessa repetint!, pa deliciòs, cervesa bonissíma, vi, aigua.. més esmorzar amb torrades i molta mantega i mermelada.. Tot per 16 euros.

6. Per últim ....
la cara d'espant que feiem a les 8.00

Dix-huit tentatives pour devenir un Saint-Ogradiste. Dalles de L'Encoula. La Berarde.

2009-09-01T16:14:00.020+02:00

Després de trobar tota la caravana possible entre Barcelona i Grenoble arribem a la Berarde ja ben entrada la nit i amb previsió de mal temps...
No són massa bons auspicis per començar una setmaneta pels Alps ....
però muntem la tenda i ben aviat descobrim.. quina sorpresa... que no som les uniques catalanes a la zona....
només coincidim a l'estada de joves alpinistes!! i amb alguns bons coneguts entre ells!!

Com que la meteo és força insegura busquem en el llibre de l'Escalada Plaisir una bona via rapelable...
L'escollida és Dix-huit tentatives pour devenir un Saint-Ogradiste a las Dalles de l'Encoula: 10 llargs repartits entre una part dreta i atlètica per deixar pas a plaques variades i de granit immillorable.

El dia s'ha aixecat radiant, l'aproximació és senzilla però una mica llarga: sortir de la Berarde, també es pot sortir directament del Càmping en direcció al Glaciar de Chardon, tot seguint un camí ben fresat, quan portes uns 30 minuts ja veus unes gran plaques creuades per una bonica cascada, abans que la cascada creuí el camí, trobes una fita que et porta per un camí ben dret fins el peu de la paret. Nosaltres una mica despistades i mirant més cap als cims que al camí .. no ens adonem del trencall i anem fent animadament, fins que veiem que la nostra paret s'allunya i ens toca refer part del camí i agafar el trencall. En total una hora i mitja que deu poder reduir-se a una.

L1. 5c. llarg molt bonic, un mur recte que es va redreçant fins a desplomar lleguerament... molt bon canto i passos atlètics. Ben protegida allà on cal.

L2. 5c+. Superar petis desploms fins un passet d'adherència i fe (on tot just esta la Clara). Després un tros una mica humit i força finet...que sovint es deu trobar així perquè està generosament equipat.

L3. 5c Una bona placa fins un pas força atletic...dels que se'm donen força malament...que acabo solucionant amb un bon a0 per després haver-me de guanyar les garrofes per sortir de la mena de diedre desplomat que formava. Després ja més fàcil fins la reunió.
L4 . 5b. Aqui ja comença el festival de placa, primer més dreta i despres més fineta...

En arribar a la R el tema ja comença a estar justet: els núvols ha anat apareixen, augmentant i ennegrint-se... aviat sembla que comencen a caure les primeres gotes.. dubtem..
hem fet el tam més difícil i ens queda un disfrutada sobre plaques diuen que sempre excel.lents... el següent llarg es veu magnific...

però no volem agafar una bona remullada el primer dia d'escalada!!! La cordada que ens precedia decideix rapelar, uns que n'hi haviem vist pel costat també estan baixant..

Això ens fa decidir ..cap abaix! La pluja ens respecte i quan tot just estem fent la cervesa a la Berarde cau una bona tamborinada que s'allarga tota la nit.

Tornant...

2009-08-30T22:33:00.015+02:00

ja s'han acabat les vacances...
encara són tan presents els moments, els indrets, les sensacions...
però tampoc no pots deixar de pensar en el futur.. en el nou camí que s'obra davant...
tenir un peu aquí i un allà... i sentir que una mica enlloc...

Mentre vaig tornant us deixo algunes fotografies que he fet quan he descobert que la meva camara tenia macro..
més val tard que tota una vida en la ignorancia..
i podiar captar la perfecte bellesa de les petites coses igualant-la a la dels bells cims.
Per mi un emocionant descobriment...

Marxo...

2009-08-03T18:43:00.011+02:00

Sí, s'acosta!!
Dissabte ja marxo...
uns pocs dies, però he carregat la motxilla amb alguns dels meus somnis.
Com sempre me n'emporto més dels que hauria de...

Tinc el nerviosisme de marxar...
de trobar-me davant un repte....

i és curiós però no sento que el repte sigui si els aconseguiré o no... això depèn de moltes coses...
el meu dubte és si he triat bé, m'he esforçat molt per no deixar-me endur pel meu optimisme, per la meva il.lusió...
intentant aprendre dels èxits, però sobretot dels fracassos...
per controlar aquell neguit que fa que quan veig cims tan bells...
m'enamori i .....cregui que tot és possible!

i això és el que més m'agrada de l'escalada, de la muntanya que sempre aprens: millor tècnica, nous llocs, gent meravellosa, però també molt d'una mateixa....

ens veiem a la tornada!

Pirineus

2009-08-02T20:45:00.018+02:00

Tot tornant de la Dent d'en Rosell.... vaig tenir moltes ganes de Pirineus..

De passejar pels seus llacs...
de pujar els seu cims...
de sentirs les olors...
la remor dels seus rierols... les seves tempestes...
de trepitjar la seva gespa... els seus camins..de veure les seves boires... els seus boscos..les seves flors...el seu cel...de sentir la seva llum..i la seva pau.
volia escriure un post més llarg , però és que m'he quedat sense paraules.

Sent tossuda: Diedre Primavera. Dent d'en Rosell

2009-07-21T22:29:00.024+02:00

Sí... altre cop m'ha vençut un diedre....

i sí.. perquè m'hi poso?... doncs la veritat fins i tot jo m'ho he preguntat....
i....
doncs perquè en el fons m'agraden!
...ho faig fatal i em tenen la moral absolutament derrotada,
però també soc una mica tossuda... i sobretot una optimista i penso que algun dia no sé ben bé perquè i menys com, ho aconseguiré.

Per aproximar a la via aquest cop ho varem fer per Fontalba. En la foto en vermell teniu el camí d'accés que vàrem seguir des del cotxe aparcat a la última corba, fins trobar el prat, després carenajar fins a dos o tres collets marcats amb fites i on s'ha de desgrimpar, també trobem una corda, fins arribar a la gran feixa que creua tota la paret. Amb quadres vermells l'inici i final aproximat de la via Primavera i en groc el del Somni d'en Rossell amb l' accés i baixada que varem escollir. He senyalat en verd l'opció que, si no he entes malament, diu en Tranki en el post anterior i que també sembla ben bona ara que ja coneixem el camí!
Perdó perque es una mica cutre que no tinc cap bon programa... però crec quepot ser util i a partir d'aquí ja es pot escollir!
Les ressenyes de les vies les podeu trobar, com sempre, a onaclimb.

L1. IV 40m. Un llarg de placa força finet per ser IV . Puja recte amunt per un tros més fàcil, passar una vira i la placa es redreça fins a trobar l'unic parabolt del llarg...el camí més fàcil va cap un micro pi en tendència a l'esquerra que llacem i ja per un terreny més trencat i fàcil arriba a la R.

L2. V 35 m. Un flanqueig ascendent a la dreta per un blocs per atanyer una fissura diagonal que es deixa anar equipant fins sortir a una placa tombada però molsosa. Aqui la R ja no esta reequipada i són dos burils amb xapa recuperable i un espit...ronyós.

L3. V+ 40m. Un diedre perfecte tapat per un sostret més perfecte encara..

Pas super atlètic per arribar a assegurar el pas amb un dels parabolts del llarg. Si el pas ja sembla difícil, quan estàs t'adonés que esta protegint la sortida.... el sostre esta ple de terra i no hi cap mà on agafar-se.
La ressenya marca per l'esquerra jo no ho vaig veure ni per la dreta ni per l'esquerra i si no fos per la crak de la Raquel per mi hagués significat el sa exercici de baixar-se d'una via. La meva camara es va solidaritzar i va deixar de funcionar...

Després el diedre segueix fàcil una mica més per agafar una vira ascendent a l'esquerra que amb molt canto però pocs peus ajuda a sortir del diedre. Un conjunt de blocs amb algun pas a mirar.. i per fi la R.

L4 V+ 40m. Llarg espectacular i preciós, però que se'ns va fer dur! una placa fineta, protegida per un parabolt, per arribar a una fisura a l'esquerra on pots protegir molt bé i que t'acosta a un segona fissura, a l'altre costat on hi ha pocs peus però un canto generós, molt atlètic. Es pot protegir bé sinó fos perquè costa mantenir la posició correcta per aguantar-te i escollir friend, posar cinta i passar la corda. Bé, en el meu cas el que costava era treure'ls!

L5V. 35 m Llarg de placa amb un pas tècnic seguida de més placa i un pas a mirar i remirar per sortir de la via. Jo aquest passet li afegiria el plus...o senzillament que ja estava col·lapsada!

Potser varem acusar el cansanci del dia anterior o que anàvem confiades o les dues coses, però ens va costar, això si vàrem arribar amb la sensació de bona feina: jo ens havia posat en el "fregao" i la Raquel ens havia tret! jajaja...un dia intens!

El Somni d'en Rosell. Dent d'en Rosell.

2009-07-20T22:00:00.034+02:00

Després d'haver-ho intentat un cop, aquest era el nostre segon atac al Somni d'en Rosell. Una bona excursió pels voltants de la via i un horari d'acabada just ens van fer desistir abans de començar. Avui canviem el lloc d'atac, portem reforços i tenim tot el dia per davant.

La veritat que entre la guia, les diferents piulades i els darrers canvis en el trajecte del cremallera, més la nostra excursió per la zona, teníem moltes idees al cap però no teníem una visió clara de la paret i quina era la correcte o senzillament la bona aproximació, però varem estar prou contentes de les nostres decisions finals.

Aprofitant aquest magnifica foto que van fer els amics que ens van acollir (Gràcies!) en el proper post penjarè un croquis dels acessos, perquè la Dent d'en Rosell no es va acabar dissabte!
i amb aquesta vista des de ben lluny per fi ens queda un panorama ben clar de tota la paret i com arribar-hi!

L'aproximació al Somni tal com la varem fer pel camí de Núria, després agafar el camí de Núria pel Duis i pocs metres abans d'arribar al traçat de l'antic cremallera desviar-nos a peu de via, va resultar còmode i prou ràpida. En una hora de caminar tranquil ja estàvem preparant el material i pensant com ens repartíem els llargs....

L1 6b 15m. comença amb un desplom i sortida fineta per després arribada a la reunió de V+. Bé això van dir la Raquel que el va encadenar i la Clara que casi....perquè per mi va ser a0 i V+.

L2. 6a 35 m. Una bona placa de 6a amb un passet molt fi per xapar el 3er o 4rt parabolt o potser va ser l'arrancada per la placa però les tres el varem trobar dur!

L3. IV 25m. Llarg de tramit buscant la roca entre les herbes.

L4. V 40m. Un esperonet molt disfruton amb un pas de sostre a mirar-se.

L5. V 55m. Un sol passet de V que varem atacar recte o per l'esquerra al gust...després llarg de tramit.
L6 V+ 25m. Uns passets una mica estranys per arribar a un slab de manual/preciós i assequible que es fa curt!

L7. I 20m. Llarg de trampejar unes roques. Un dels parabolts de la r sembla haver desaparegut.. Es pot reforçar amb una baga en una llastra.

L8. V+ 30m. Comença per un aplaca per atacar després una ample i bonica fissura de la que costa sortir-ne per arribar en un curt flanqueig a la incomode reunió.

L9. 6a 15m. Com diu en Luichy diedre matojero!! i quanta raó! els parabolts van per la placa lleugerament desplomada de l'esquerra i l'escalada en lliure invita anar pel diedre on l'unic canto són uns "matojos", Un d'ells tipus enciam... no va sobreviure... al nostre pas, ara que per la placa en artificial.. es va de fàbula ;)

L10 IV+ 35 m. Preciosa placa de IV+ sobre la que sembles flotar..

L11. V 35 m. Aquest té l'honor de ser el llarg més lleig de tota la via: sortida per un avellaners que semblen haver crescut molt aquest any, passar les valles metàl·liques, pillar canto en un tub, i trobar una placa que acabes decidint atacar pel formós diedre del costat ( fins i tot jo) .

L12. 6b 30m. Un preciós desplom que tant la Clara com la Raquel es van treure en lliure espectacularment i quan creus que tens tota la feina feta .... una bona placa de V+ a negociar, on cal buscar el bon canto... i com sovint passa en aquesta via... els abundants parabolts no serveixen d'orientació.

L13. V+ 40m. Un dels llargs més bonics. una preciosa placa ben vertical amb cantos a buscar , no són gaire intuïtius...però hi són. Un cop passat l'arbret un blocs i una petita bavaresa. Una mica de tot amb un grau per disfrutar!

L14. V+ 35m. Per mi el millor llarg de la via.. una paret molt vertical fins i tot al final fns i tot una mica desplomada potser, una roca curiosa, amb bons cantos primer i després més fins però augmentant l'adherència amb un aspecte trencadís però alhora solid. espectacular!

L15 6b o II 15 m. varem optar pel II .. feia estona que estàvem passant fred a la via i la promesa de sol al cim va ser massa temptadora!

La baixada flanquegem una mica pel bosc que trobem en direcció nord i ben aviat troben un caminet poc marcat que en suau descens i mateixa direcció ens porta a un suau barranc, que es pot anar baixant sense problemes i quan dubtem sempre a l'esquerra força evident...... fins que tot còmodament ens trobem altre cop al traçat de l'antic cremallera.

En resum, és una via estranya, equipada per no patir en absolut aprofitant tot el llarg de la paret per fer metres pagant com a peatge alguns llargs matojeros, de tramit i sobretot molt afectats per les xarxes del cremallera.. que sembla però que desmonten!!
A canvi alguns llargs molt bonics que permeten gaudir d'una bona varietat d'escalada, en un entorn immillorable i en aquest cas a més!!! el plaer de trobar-nos altre cop les tres escalant una via llarga després de molt de temps!!

Montserrat. Acromion IV+ AE!

2009-07-13T18:58:00.013+02:00

Ja fa dies que després de les vies que havia fet amb el Màrius, pensava que era hora que proves una mica això dels estreps. L' Acromion que puja a la Magdalena Superior semblava una bona via per iniciar-se i provar una cosa una mica diferent.

L1. III. 30 m. una placa ben fàcil i equipada que primer es puja recte i ja potser II fins arribar a la reunió en tendència a l'esquerra.

L2 IV+ ae 25m un flanqueig de grans cantos fins arribar a la part més dreta que se supera en artificial. Jo potser tenia un dia espès perquè començava a estar atacada per la galipandria que porto avui, però no em va semblar excessivament còmode, tot i que no difícil!
o senzillament que pensar en el que puja radera veig més els problemes que altre cosa!
La Vicky ha fet de bona mestra plena de paciència! i han aconseguit pujar i en un temps raonable!! ;)

L3 IV+ 30 m. una placa còmode amb algun passet puntual més difícil però poc sostinguda

L4.IV 25 m traspassar una petita canal i un muret més dret però amb molt bona presa amb tendència a l'esquerra ja fins al cim.

Ja només queda un ràpel entre les boires que ens han anat acompanyant a estones i ens ha alleugerit de la calor.

Fent el lloro. Realitat virtual V+ ae

2009-07-07T18:56:00.017+02:00

Junt amb el Cavall, per mi el Lloro és una de les agulles més boniques de Montserrat. Sempre m'ha cridat l'atenció amb la seva forma esvelta i curiosa. Per això va ser fàcil amb el Wolfgang que també la tenia pendent de feia temps de trobar el dia per anar a fer-la.

Em feia respecte la part de baix de la via una serie de ximeneies/diedre que tothom parlava de bruts i de poca confiança, però alhora ben equipats i això em tranquil·litzava. Darrerament algun diedre que havia provat fen esportiva no havia anat tant malament....

L1. IV+ 30 m. M'hi poso, no veig cap seguro, ni lloc on posar res... però ho intento a la que porto uns 5 metres i venen les primers dificultats reals: un tros de diedre bastant llis, però tombat... em bloquejo... no puc tirar amunt em sento molt insegura escalant en oposició...
total que cap abaix.. i li cedeixo gentilment i compungida xemenia i diedres al company.
De segona tampoc és que ho passi gaire bé... em costa troba un posició còmode: un tros en diedre, l'altre amb ramonage... però patint com si es tractes d'un grau molt més difícil
També s'ha de dir que hi ha tres seguros en tot el llarg i quan sembla que no hi hagi cap dificultat.

L2. V+ 15m Un pas desplomat , aquest cop ben protegit i després ja de seguida la reunió.
L3- L4. V+/V 40 m. Una xemeneia força llisa que es puja primer en diedre i després en ramonage... Carai perquè em costa tant!! després un placa força molsosa ben protegida fins la R3 que no hi és. Ell llarg s'ha d'empalmar i aquí ja al·lucino: el que seria el quart llarg és un llarg d'un 20 m d'una xemeneia molsosa amb un únic spit i un pont de roca radioactiu separats per 30 centímetres.
Jo el vaig fer en ramonage... una mica millor que els anteriors, però tot i així suo lo meu i no de la calor. Això si em menjo les maduixetes que trobo pel camí...

L5. V 20 m. veig un placa! s'ha acabat l' agonia. i cosida de parabolts! ja tiro jo...!!!!
i sembla que amb això s'acaba el meu patiment!
L6. V/ae. 35m. també segueixo jo... un llarg divertit de anar fent ara una mica en lliure ara un a0. Carai com potser que ara m'hi trobi tant be!
L7. V+ ae. 25m. Segons la ressenya de l'Eduard aqui hi ha el pas obligat més dur de la via...
No vull ni pensar com deu ser, si jo m'he arrossegat com un cuc abaix...bé potser això es el que hagués necessitat....
Aquest llarg és xulo una grimpadeta de IV i després un llarg ben dret d'artificial i la sortida si un pel fineta.. però per mi res a veure amb els passos de ramonage de baix.

L8. Ae/V 35 m. Ara venen els llargs pels quals estàs aquí, com que ja he destrossat tot l'ordre li dic el wolfgang que trii que a mi m'és igual .. i la magnifica placa de la panxa del lloro és per mi.
comença amb un passets tontos per després ja entrar en matèria... els passos són llargs però m'hi trobo a gust, disfruto amb tot el pati creixent al meus peus. Quan estic a mig llarg se sent un bon enrenou... ????
altre cop... i pregunto ..
això és el que sembla ??
a l'unisono el Wolfgang i la cordada que ens seguien ... assenteixen ...són trons!!!
però si hi ha sol i no es veu un núvol.... segueix tronant una estona intento espavilar .. però això de l'artifo té el seu ritme ..la sortida en lliure (V) i ja soc a la R de sota el bec.

L9 Ae/ IV 20m. El famós bec del Lloro...són quatre passets de sostre... comença el wolfgang i en un plis ja és al bec i ben aviat es perd de vista. En el meu torn el vent de tempesta sembla apretar i em fa donar unes quantes voltes, però aquí l'artificial és molt poc exigent i la sortida fins i tot diria que sobren .... No en podrien posar algun al ramonage de baix?
La vista de la via des del bec és espectacular!! quin pati!

Des del cim veien els núvol una mica més enllà del Bruc .. sembla que no s'acostaran....
respirem tranquils, ben contents d'arribar a dalt i enfilem el ràpel de baixada!

Per fi ..el Lloro, però tinc un gust una mica agredolç, l'¡nici de la via no m'ha agradat gens...i a més m' ha ensenyat totes les meves limitacions!
Bé, això podria ser un factor positiu... continuar treballant el diedre, tranquilitzar-me amb el ramonage... i pensar que per mi no es el mateix un V de placa que un V de diedre. Una lliço per dura que sigui sempre és una lliço ;)
i de tota manera ara mirare el Lloro com un amic ja conegut!

Montserrat. via 98 octanos a la Magdalena superior i Stromberg al Gorro Frigi.

2009-07-06T16:13:00.015+02:00

Avui era un dia especial, després d'un bon susto i dos mesos de repos la Clara podia tornar a escalar! Durant tota la setmana havíem pensat que fer i només em venia al cap Gorros, per la seva curta aproximació (escalar sí, però encara poc caminar ;) , baixades senzilles i vies super recomenades en tots els blogs. Després de triar i remenar pels blogs dels Kutres, Gatsaule, Mingo i Eduard ja tenia feta la llista de prioritats tot contant amb la gent que sempre hi ha a Gorros, la calor i l'ombra!

La primera de la Llista era la 98 octanos a la Magadalena superior, sempre que havia fet el Gorro frigi me l'havia mirat com impressiona aquella cara tan dreta i ombrivola

L1.III+ llarg de placa de III + tipic montserratí, lleugerament rentat.
L2 . IV+ llarg molt similar a l'anterior, una mica més dret i de bon canto.

L3. 6a. El llarg estrella de la via un 6a ben dret primer, una mica desplomat més tard i de presa bona però a trobar... amb un estil impecable ;) soluciono la part més dreta amb uns quants a0 .. molt poc obligat.
La Clara com una campiona demostra que dos mesos no son res i se'l treu en un plis en lliure.

L4. IV+ encara que IV+ es veu força dretot, aqui la Clara em pregunta..
aquest era IV no?...
doncs tiro jo....
Iugguuu!! Un pas a trobar la sol.lució correcte amb bon canto i després ja més evident fins el cim. Aeri i espectacular.

Al cim toca el sol pero ve de gust estar una estona allà petant la xerrada amb l'airet fresquet, relaxadament amb la sensacio d'estar disfrutant del moment.

... què? un altre? som-hi!!!

la segona de la llista era la Stromberg al Gorro Frigi. I en aquesta via vaig "patir" el que podria denominar-se blogitis aguda...

L1. V 30 m. Es veu un llarg precios ben dret.. amb un munt de seguros, començo i sí, una preciositat .. anar buscant peus, mans i trobes i mentre vaig recordant
...un passet fi i delicat abans de la R...Kxxx! Tot just acabava de llegir el post del Mingo, ha dit que era un pas fi a uns 10 metres.... uff..si ho ha de ser... i el Joan ha dit que els seguros allunyaven... kxxx...
però vaig fent ... potser si aqui ..no, no més endavant...
Clara que paro un moment i miro on soc... Paro miro ... i res laR esta allà....a tocar...

L2. IV 25m. Aquí la Clara ja esta llançada i el esplendid mar de patates li toca a ella. Un llarg dels de perquè m'agrada escalar.

L3. V+ 35m Segons el comentaris pas de V+ i després potser un altre de més delicat... Arribo al V+ m'ho miro no trobo el canto, he llegit que a la dreta o l'esquerra... o era abaix... m'ho torno a mirar i m'acabo enfadant i ale guarrejat i cap amunt...
Amb la rabia que tenia m'oblido que hi havia un passet fi.. i arribo a la reunio sense ni trobar-lo. La Clara tot arribant , m'explica el canto que ni he vist ... mentre em pregunta i perqui per on has tirat... suposo que el passet...

L4 IV. 20m. un altre magnific llarg de relajo perque la Clara vagi exercitant el cocu perque de la lesió al peu... no diu ni mu!
L5.6a. 25 m.. si el de V+ no m'ha sortit aquest ni el provo.. tramfulleries diverses i cap amunt: un passet i despres un IV que et deixa al cim del Gorro ben contenta.

La Clara se'l treu en lliure i en un plis es dalt ... altre cop una mica d'aigua i gaudir de les vistes de Montserrat i d'aquella sensacio d'haver gaudit d'un dia d'escalada per disfrutar.

Nou llargs i quasi 300 metres de via ..no esta gens malament per una reentre!

Montserrat. Via Tsering ( V+/ ae) a l'agulla del Rat Penat

2009-07-05T20:59:00.015+02:00

Per fi ha arribat la intensiva i podem sortir per les tardes! i la primera que podem amb la Vicky tenim una missió. El lloc acompanya perquè malgrat els dies de tanta calor nosaltres ens acostem a la Nord de Montserrat i allà el vent és fresquet i la temperatura agradable.

Agafem el Camí de l'Arrel en direcció al Cavall, passem la seva Canal i la següent no, l'altre que trobem a molts pocs metres té una filera de pedres que l'assenyala. Pugem uns 50 metres i estem davant d'una placa de III que es puja amb facilitat amb una corda, seguim pujant una miqueta més pel cami fresat i en no res trobem l'inici de la via. Un químic el marca i una renglera de parabolts....Liles!!!

La ressenya de la via la podeu trobar a aqui y al llibre de Montserrat Nord

L1 V+ Ae. 25 m T'enfiles al pedestal i comences a veure de que anirà la via.... No patirem gens per l'equipament! Se supera un desplom, suposo que en lliure deu ser factible doncs ja s'aprecia bé una de les altres tòniques de la via, que el lletjot inici no deixa entreveure: quina pedra!! de les més magnífiques que he conegut a Montserrat! Si, té alguna llestreta per no perdre l'atenció, però la resta un mar de codols vius impressionants! Surts dels desplom i encara continua ben dret fins que decideixes passar al lliure no perquè canvii pas la proximitat entre parabolts....
No diré res de la graduació ..perquè el cap de setmana ha estat llarg i la roca et posa ràpid al teu lloc!
L2. Iv+m 50m. Un petit flanqueig a l'esquerra i un festival de llarg de placa de IV+ super protegit. Però el que també sembla espectacular és la magnífica placa de V-V+ sobre la reunió ! i aquí ni un sol parabolt!! bufff!!!

L3. Ae V+ 35 m. Comença en ae per una zona lletja trencada i segueixes en ae fins que tornen aparèixer la placa bona i ben dreta altre cop amb un festival de cantos de posar nerviós quin triar. La placa s'ajeu i arribes al cim de l'agulla , el sobrapasses i la reunió esta en la placa continua, però costa trobar-la ... només tens ulls.... pel Cavall...

L4. III+ 15 m. Llarg de III+ completament net i amb roca trencadissa.. no hagués anat malament treure un dels molts parabolts de baix i posar-ne un aquí.

I ara tocava la missió: la vicky tot caminant s'acosta al cim de la panxerruda, l'agulla bessona i retorna el pot restaurat que va recollir fa uns dies quan va visitar la zona.
Un cop feta la feina retorna a la R doncs des d' aquí es rapel.la per la canal entre les dues agulles.
Un primer ràpel llarg i un parell de més curts, recomanable fer-los ja que la part baixa és una mica arbustiva...

Les vistes, la llum, la sol.litud de la tarda són impressionants. Montserrat, com sempre t'omple el cor.

La Felicitat

2009-07-02T19:10:00.009+02:00

Com succeix a vegades amb algunes coses
No saps perquè t’arriben.. però arriben..
En el cas de llibres com aquest però si que tens clar que t’arriben perquè tens amics...
Com que no puc regalar-vos un llibre a tots els que llegiu el Blog us deixo amb la recomanació i alguns fragments…
per pensar..."No hay esperanza sin temor, ni temor sin esperanza (Spinoza) ...
...lo contrario de esperar no es temer, sino saber, poder y gozar. En una palabra, o más bien en tres lo contrario de esperar es conocer, actuar y amar. Ésta es la única felicidad no fallida. No el deseo de lo que no tenemos o de lo que no es (la carencia, la esperanza, la nostalgia) , sino el conocimiento de lo que es, la voluntad de lo que podemos y, por último, el amor a lo que ocurre y que, desde ese momento, ni siquiera necesitamos poseer. Ya no la carencia, sino la potencia; ya no la esperanza sino la confianza y la valentía; ya no la nostalgia sino la fidelidad y la gratitud."

"que feliz seria si fuese feliz!" estas palabras de Woody Allen quiza dicen lo esencial: que estamos separados de la felicidad por la misma esperanza que la persigue. La Sabiduría al contrario sería vivir de veras, en lugar de esperar vivir. En esa dirección apuntan las lecciones de Epicuro, los estoicos, de Spinoza o en oriente de Buda. Solamente tendremos una felicidad proporcional a la desesperación que seamos capaces de atravesar. La Sabiduría es exactamente eso: la felicidad desesperadamente.

La felicidad, desesperadamente
André Comte-Sponville

Vicenç Soto a l'agulla de l'arbret express

2009-06-27T19:29:00.011+02:00

Avui havia quedat amb en Felix i en Pekas per anar afer alguna coseta per agulles en plan ràpid ja que tots teníem compromisos, però volíem aprofitar el dia al màxim. Així hem quedat tan aviat a Can Massana que no m'ha donat ni temps d'esmorzar.
En això que els dos ciclistes en han enfilat com uns ginjols tot parlant pel camí d'agulles, mentre una anava fent sense poder dir ni mu...
... sort que de tant en quan anaven vigilant de que no em quedes a la cuneta!

La via escollida era la Vicenç Soto a l'agulla de l'arbret, una altre de les vies blogger de darrera fornada. En un plis ens trobàvem a peu de via i hem fet allò que mai faig ;)
sortejar els llargs ( m'ha fet il.lusió!)
Total que m'ha tocat el primer i li he demanat al Pekas que em guardés l'entrepa i he tirat cap amunt

L1. 45 m, una entrada una mica més fineta que II ..potser III.. i després ja una caminada que porta un petit ressalt molt ben assegurat de V després altre cop fàcil fins a la reunió que es fa en una gran alzina.

Ara li toca el torn al Pekas que marxa amb el meu ...entrepaaaa....

L2. 25 V+ a0.. Llarg molt dret i espectacular per arribar al primer parabolt és ben finet però es deixa fer i quan aquest esta xapat i ja en Pekas avança pel següent li salta el canto de la mà esquerra, un bon bolo! i fa un bon vol que ens torna l'adrenalina a tots.
Després segueix ben dret però amb presa. En Félix i en Pekas s'ho treuen la mar de bé en lliure fins al tros més dret i fi .. i jo que no deixo de buscar el canto de la Xelo bam... el trobo en forma de cinta...
Destacar que la roca d'abans de la reunió és força trencada i que salten petites pedretes...glups

La reunió és una mica penjada, estem congelats, bufa un airet ben fred i tota la via transcorre per l'ombra... l'entrepa ha d'esperar.. :-//

Ara és el torn d'en Félix..

L3. V+ 30 m. Primer el llarg comença fàcil resseguint una mena de deidrillu a l'esquerra per quan es tanca, flanquejar una mica més a l'esquerra i seguir amunt. Aquí la pared es posa més vertical i les grans preses de ma i peu desapareixen: per mi el passet de V+.. després un petit ressalt que per la dreta o per l'esquerra se supera crec que més fàcilment i a partir d'aquí ja més fàcil fins l'entrepa! .... perdó l'arbret...

Una bona via amb excel.lent companyia! i d'aquelles que m'apunto per repetir perquè el segon llarg mereix una altra visita a provar de primera una mica més montserratina! i l'agulla de l'arbret és sens dubte una de les millors vistes d' agulles!

Esperó Xelo Bam a la Roca Narieda

2009-06-21T18:03:00.024+02:00

Des del seu reequipament la Xelo Bam s'ha convertit en una clàssica dels dies de calor per la seva orientació nord . Aquest espero altiu i imponent, des de la carretera que ens porta a la Seu, és d'aquelles vies que crida l'atenció i que ja semblen visitades per tota la comunitat blogger, així que referències en podeu trobar al blog del Xavi del que portavem la ressenya, kutrescaladors, Gatsaule, Mingo entre d'altres.

Aquest dissabte amb la Raquel ens hem apropat, després de molt de temps de no fer cordada juntes ( per fi!) i de molt temps de tenir la via en ment, potser perquè el fet de ser mare i escaladora les vies arriben quan arriben, però això si com que tenim la paciència entrenada ;)

Repartir els llargs era fàcil...un llarg de 6a desequipat? ...la Raquel no se'l podia perdre ;)

L1. V 50m Així que el primer llarg m'ha tocat a mi... un llarg de placa fineta fins arribar un desplom i després una mica més fàcil per un terreny una mica trencat arribes a la reunió. És un llarg equipat.
L2. V+ 20 m. llarg molt curt, però atletic que puja per un diedret que et situa en una mena de repisa.

L3. V, 50 m. Ja m'havien advertit que era una sortida rara, de fe, perquè no veies els seguros i amb pocs peus.
Però comparant amb la foto que apareix al blog dels Kutres... ara n'has de tenir més!!
perquè el clau que protegia el pas ja no hi es. En la seva falta pots més endavant encintar una sabina morta...o acabar el pas i posar un friend.. no cal dir que jo vaig fer les dues coses. Després puja ja més fàcil d'anar fent.

L4. V+ 35 m. Comença amb un pas dur a l'inici , després la protecció sembla anar per la placa però costa abandonar la fissura, un petit replanet i un altre pas duret per després una mica més fàcil acabar el llarg.

L5. II 35 m. Llarg de tramit

L6. V. 50m llarg de placa molt xulo que s'ha d'anar protegint al gust: sabines forats...La reunió es fa en un arbre.

L7 III, 50m Un altre llarg de tramit.

L8. V+ 6a? 35 m El llarg estrella de la via al que potser sí li pujaria un punt com apareix a altres ressenyes , però de fet tots els V+ de la via són de gama alta que diríem ;) potser l'últim pas protegit pel pitó és la zona més dura fins allà es deixa fer i protegir millor. La Raquel se'l treu sense rebufar gens ni mica..

L9. Ae V+ 35 m Llarg molt aeri que comença per una placa de V per aviat passar a l'artificial: Aquí varem trobar una de les altres sorpreses de la via, potser en el tram més dur del llarg, la xapa ha desaparegut i només queda un esparreg. Sort que la cordada del davant , no hi ha res com trobar bons coneguts per les parets, ens van deixar una baga llarga que ens ho va facilitar, perquè els seguros de l'artificial no estan precisament aprop..sort que darrerament ja hi ha entreno amb el tema...
La sortida esta molt ben protegida i es pot anar trampejant ;)

L10 V 35m una sortida fineta de peus per després un petit diedre amb sabines pel mig i ja més fàcil fins la reunió

L11 IV. 40 m Llarg matojero i amb terreta a protegir més aviat en els trossos de terra per no relliscar. Se m'engantxa una corda i les passo fatal per arribar a la reunió... darrerament sembla la meva especialitat!

L12 Iv. 40 m Un altre llarg matojero... encara que la ressenya li marca III no se si ens varem liar o que però per mi potser seria mes quart que III.

En conjunt la via no té la continuïtat d'altres de la cara sud, però potser te més ambient, més aventurera i et deixa un bon gust de boca

La baixada ...mmm la baixada..bé som aquí .. però dubto molt que agaféssim el camí més curt. Un bon exercici per les nostres cames amb tota la ferramenta que portàvem això si va estar ben amenitzada tota l'estona per la música especial de la turmenta que hi havia liada sobre les serres de davant.

La Cresta del SOL

2009-06-14T22:30:00.017+02:00

Les vistes de la cresta de la setmana passada em van recordar que la tenia pendent des de ja feia massa temps.....i avui semblava un dia com qualsevol altre: la Vicky tenia il.lusió en repetir-la, i jo li havia promès al Màrius fer una cosa una mica diferent.

La Cresta del Sol, a més d'oberta per bons amics, es troba en un paratge idíl·lic, llàstima de la carretera i les motos.. que si no seria perfecte!

La ressenya la trobareu aqui.
Quan hem arribat estava força núvol i queien petites gotes... de tota manera hem decidit apropar-nos amb l'esperança que aguantés i preguntant-me perquè dimonis li havien posat del sol si sempre hi plou.
El camí d'aproximació esta força més fresat que dos anys enrera, encara ben fitat i unes plaques de II/III per arribar al coll on comença la via ...avui al anar amb el Màrius m'han semblat força més expos. De tota manera, sembla ser que només és el meu patiment perquè ell molt tranquil i concentrat! s'ho ha tret sense dubtar.

Un cop arribar a peu de via.. ens hem encordat... bàsicament perquè una servidora no patis massa i hem anat pujant tanquil.lament fent dos o tres llargs, diria que un parell de 60 i un d'una mica més curt.

Amb això hem arribat on la paret es posa més dreta i ens hem posat els peus.

L1: 20 metres IV /III+ que es fa sense cap problema. roca boníssima i bons cantos.

L2. 45 metres IV /III+ un llarg preciós, per un esperonet amb unes preses genials superbunyegudes per arribar a un gran pi que fa de reunió.

L3. L4 60 m IV+ Tot just al primer parabolt hi ha l'unic passet de Iv+ de la cresta però amb molt de canto i ben protegit.. després ja facilet fins a acabar la part més dreta de la via...Nosaltres hem empalmat el dos llargs. Són 60 metres justos!!

Aquí ja havia sortit el sol , els núvols i ruixadets que ens havien anat refrescant havien desaparegut totalment i ... la cresta del sol.... a passat a ser del SOL.

Com que el Màrius anava més "suelto" i el meu patir també... ja hem anat sense cordes fins el cim, només en una placa un mica expo que hi ha assegurada amb un parabolt i per fer el darrer ressalt de la cresta...l'hem tornat a treure.

L5. 30 m IV . una petita placa d'aquest conglomerat tan curiós on els còdols de tall molt més viu que el de Montserrat fan unes preses fantàstiques. 20 metres de placa i després 10 metres de caminar fins una alzina que fa de reunió.

Després ja bé la baixada, tota un altra aventura! sort que ja majoritariament a l'ombra , perquè malgrat que hem començat plovent i ben aviat a mig matí el sol .... que dir.. aquest diumenge, ens ha rostit!

La baixada esta ben descrita a la ressenya, però per anar amb nens és una mica treballosa, sort de l'entreno montserratí !! baixada per una canal bastant relliscosa, alguns resalts de desgrimpada fins arribar al rapel, que si hem protegit l'entrada!
Un ràpel de 30 metres, i després ja una baixada més tranquil.la fins que trobem el camí arranjat: els troncs amb els cables, les escales, les rampes i després els esglaons plàstics.. un autèntic muestrari.. que si bé a l'entrada esta una mica desprotegit... després ja es confort total.
I per fi ja a la pista!! 15 minuts i ja som al cotxe..... i corrents cap el bar més proper a beure ..beure i beure....absolutament deshidratats!

això esta una mica podrit, no? Sioux Connection al Roc de Rumbau

2009-06-08T18:00:00.018+02:00

Els plans estaven com el temps....poc clars...

que podríem fer diumenge... i només les nuvolades apareixien sobre el nostre cap

Compartint cerveses amb dos il·lustres escaladors solsonencs ....

sentim les seves explicacions sobre l'escalada a la comarca, Escalada, assegurances, compromís.....sobre la mítica Canalda.

Sí. tinc un deure pendent amb la Canalda... perquè em vaig baixar d'una via i no perquè feia mal temps, ni em trobava malament, ni va passar un gat negre per la carretera....

sinó perquè no... senzillament no m'hi veia allà i això encara que no sigui una escaladora puntillosa... queda. Una no té ganes de tornar-hi fins que no senti que és per disfrutar-ho.

Però la meva reentre a la roca ... encara no està per aquestes parets i coincidíem amb els companys en que si anàvem a la Canalda tenia que ser una de les clàssiques de la zona.

O sigui que Diumenge amb l'Antxi i el Llorenç varem encaminar les nostres passes cap a l'Alt Urgell.

Potser per treure'ns els remordiments varem escollir una nova via, ben equipada però de roca dubtosa i precària: Sioux Connection al Roc del Rumbau.

La paret del Rumbau és una paret excepcional que hi ha sobre Oliana. Excepcional perquè la trobo molt bella i excepcional perquè sembla mentida que sent tan perfecte la roca sigui tan dolenta. Aquí ja hi ha havíem escalat l'Aresta Rumbau o sigui que ja teníem molt clar quin tipus de roca hi trobaríem. També sabia que malgrat això hi havia disfrutat.

Portàvem la fantàstica ressenya del Blog de l'Alt Urgell i la veritat que tots hem coincidit en dues coses... que no estàvem massa d'acord amb els graus i que graduar aquesta roca és molt difícil perquè el factor psicològic és molt alt, malgrat les bones assegurances.
Per això direm també la nostra Xavi ;)
De totes maneres ja no vull ni parlar del que deu ser anant obrint la via!!

Per fer més interessant el tema només donaré l'opinió sobre el grau dels meus llargs ... o sigui que per tenir les opinions senceres de la via...el desenllaç... a la piulada del kutreblog.

Ens repartim els llargs de manera que a cadascu li toqui un llarg difícil i un de fàcil...

L1. Comença el Llorenç, per enfilar-se per un pedestal al punt on comença la via de veritat. Primer contacte amb la roca...on podem començar a veure que trobarem: s'ha fet una bona neteja, però la roca és la que és: llastretes delicades, bolos fràgils, sorreta, líquens, llastres més grans, roca podrida.. ...i que les assegurances estan allà quan comença a flaquejar el cor...

L2. Ara li toca l'Antxi i comença entrant en matèria, en aquest llarg força dur, de roca amb pinta de precària i molt vertical. De tota manera soc la única que l'arrencada d'un canto li proporciona una bona volada... i he de repetir un bon tros... començant la meva pregunta retòrica de la jornada...això esta una mica podrit no?

L3.2 5m IV+ ja em toca a mi i em toca començar en el llarg fàcil: es puja per una placa bastant llisa diria que la ressenya marca un V , fins i tot el rebaixaria una mica. La precaritat bé més per la molsa i la terreta que no pels bolos inestables. Després de la placa fineta però tombada, un flanqueig una mica en la mateixa tònica, per arribar a una reunió en una coveta. Com és normal en aquest terreny més fàcil els seguros allunyen una mica més però no fan patir gens.

L4. Ara li toca el llarg dur al Llorenç, sortir amb un flanqueig fàcil, per després com l'anterior força dret, potser la roca una mica millor per arribar a una altra coveta.

L5 35 m. IV+/V, ae ,V+ ara toca el llarg dur per a mi. Mirant la ressenya penso que serà quasi tot ae i l'encaro més tranquil·la que un pinxo.

Sortideta en flanqueig de IV+, per arribar al parabolt on comença l'ae... em sembla una mica més que IV+ per arribar al bolt, potser té alguna cosa a veure que se'm desintegrin dues vegades la presa de peu que havia escollit, i de la' obvia no me n'enfio... però finalment xapo i començo l'ae....

Ae per cert força allunyat: pujar a l'ultim esglaó, equilibrar-te. Això sí, sempre hi ha algun peu, ma.. que ajuda a la feina...

Més aviat del que em pensava em trobo ja sortint en lliure: molt dret, molt vertical.,.. els cantos no es veuen però hi són, descobreixo que una mica com passava al llarg anterior, mica en mica va donant confiança...

Segons la ressenya el 6a està a l'últim tram de la via, m'ho miro i sembla força fi i molsós... però si t'ho mires bé amb una visió amplia ;) Aquella que apareix quan estàs proper al teu grau màxim... diria que no passa de V+...

Com l'altre dia arrossegar les cordes amb el flanqueig i l'artificial ha estat una agonia...

L6. El llarg fàcil de l'Antxi.. una bona excursió per rampes, repises i petits esglaons més dretets.

L7. 35 m III+ perdo les elecions... i la majoria decideix que el darrer llarg és per mi... rampa inclinada que quan es posa més dreta té uns gran bolos...potser en comparació amb la via que vaig fer l'altre dia la deixaria a III+...

En resum, hem disfrutat de la via. Els llargs verticals, tot i la roca precària, són molt bonics, els fàcils ajuden a distendir.. i la paret i el lloc el segueixo trobant preciós. Realment una gran feinada del aperturista en un lloc on la roca no es agraïda, però pots gaudir d'un excel.lent dia d'escalada amb els companys!

Nota 1. Les fotos són del Llorenç, que em vaig deixar la camara!!! Gràcies ;)

Via Josep Rigol Romeu a la Monja

2009-06-02T13:25:00.024+02:00

Feia dies que havia quedat amb la Vicky per si podia escaquejar-me d'un cap de setmana ple de compromisos familiars anar aquesta via de la zona de Frares. Jo tenia moltes ganes d'anar reprenent l'escalada de veritat i el conglomerat és sempre el més dur i per la Vicky era una via que li feia especial il.lusió. El pacte tàcit era que ella triava els llargs.

Però quan ha arribat el dia, tenia un dia creuat de mala manera.... només pensava que la bona excursió que hi ha fins a Frares em passes l'enyorança de la neu i la mandra terrible d'enfrontar-me altre cop a la roca...

Així que en aquestes disquisicions i algunes sobre el camí ... hem arribat a peu de via.

Quina alegria!! la Vicky tirava de primera...al primer...això volia dir que li tocava tercer i cinquè.. visca!
jo podia seguir mandrejant..... tota la via!!!

L1. 40 IV+. El pas més finet és troba a l'entrada, tot just abans de xapar el primer spit, després III+.. força dretot i finet (per ser tercer clar.;) fins a la reunió en una repisa. Com és normal en les vies masonianes... els seguros en el grau fàcil.... no són precisament abundants.

Veient la meva cara ....
-que jo hagi fet el primer no vol dir res... el tercer et toca a tu!
seguint en la meva inòpia....
-doncs tira tu aquest...

L2. IV+. 30 metres. Aquí el llarg és força més dretot però el cantó és molt millor...
millor IV+ així que tercers com el d'abaix ;)
La Vicky en un plis és dalt.... reunió en uns bons arbres.

Encara que en la inòpia...tenia clar que el tercer era potser el més complicat...i quan he vist l'arbret al que havia de pujar.... per xapar el primer spit....
com aquell que diu he començar a muntar el rapel...
La Vicky m'ha convençut que m'ho anés a mirar, i com ...dimonis puges si és llis com una mala cosa...?
- i si poses un strep a l'arbre.....???
li he fet cas..remugant... sembla un arbre de nadal ... i res a la que m'he adonat....ja havia xapat...
ja estava a la via

L3 V ae 15 m. Puges a un pobre boix, una mica precari, des d'on saltes a la paret, força fineta .. però amb un peu salvador. Des d'aquí un a0 en flanqueig, un passet fàcil i ja dret cap amunt per una placa molt llisa que és pot fer en artificial, per sortir després en lliure (V) i en un còmode flanqueig arribar a la reunió i pot de registre.

L4. V 30 m. Una sortida també en flanqueig de IV+ buscant la presa bona, després es posa dret i finet (V), però el mur s'acaba i s'enrampa, segon, tercer, quart... no sé... fàcil...això si un seguro en un munt de metres.. i ja estem sota el cap de la monja!!

.....segons el pacte ;)
- tires?....
però ja deu haver vist la meva ansia... quin goig que feia el cap ...!!
- tira, tira tu...
Bieeeenn!!!

L5. IV+ ae 30 m. Preciós llarg d'artifo, superés el primer ressalt on hi ha una curta sortida en lliure.., per després flanquejar tot el cap per una mena de fissura i ja agafar la directa cap a munt.

Per sort la sortida és molt fàcil... perquè .... si no et preocupes una mica de la llargada de les cintes... arrossegar la corda és un infern!
Reunió en un ventat cim en el rapel de baixada amb unes bones vistes del Bisbe.
La baixada, un rapel de 40 metres i ja som als peus del Bisbe ..i desfer tota la bona caminada fins el cotxe.. ja desperta, recordant perque m'agraden les vies llargues, llargues i més contentes que un anis...;)

Aneto

2009-05-24T22:53:00.035+02:00

L'Aneto és un cim que li tinc una especial estimació i no es casual. Com em passa amb altres cims massificats no em venia gens de gust pujar-hi... fins que l'oportunitat de fer el corredor Estasen amb la Vicky quan tot just començavem a fer muntanya hivernal va significar una ascensió molt viscuda i un bon repte per fer honor al cim més alt dels Pirineus.

Per això quan parlàvem d'acabar aquesta fantàstica temporada de esqui fent l'Aneto, em venia de gust retrobar-me amb la muntanya i la seva ruta normal.... i les muntanyes sempre són agraïdes... perquè ens ha donat un cap de setmana formidable de muntanya.

Les previsions de la meteo eren tan nefastes com sempre, però quan arribem a l'Hospital de Benasc llueix un bon sol. Preparem les motxilles...juntament amb el temps les grans protagonistes de l'ascensió.

La neu ha retrocedit molt i no ens podem calçar els esquis fins una mica amunt del parking, però el paisatge és esplendit, la primavera esclata arreu.
Seguint amb les nostres costums, mentre acabem de completar l'ascensió fins la Renclusa... comença a tapar-se i al cap de poca estona esta plovent de valent.

El Refugi esta força buit, de fet nosaltres tenim plaça degut a les cancel·lacions...
Però a l'hora d'esmorzar encara hi ha tres o quatre grupets d'esquiadors...
El cel esta tapat i els núvols són ben negres, però a aquestes alçades de la temporada....
seguim pujant sense inquietar-nos. Avui el ritme és bo...
El altres esquiadors encaren les Maladetes o cims més propers , nosaltres som els únics que trenquem cap el Portillo.
Des d'allà ja podem veure tot el glaciar de l'Aneto i ni una anima. No m'ho puc creure, això si que és un regal...

El Portillo esta delicat... desgrimpem amb cura i en un moment ja som al Glaciar, i un llarg i inacabable flanqueig fins arribar al Coll de Corones.
Tot just al Coll comença a ploure una mica... el dia ha empitjorat, si és possible.. però la visibilitat encara és bona i ens queda tant poquet... i afrontem la pala final.
Ens creuem amb dos alpinistes que venen de l'Estasen, ens diuen que eren els unics i que estava fantastic...contents fins i tot de trobar-nos algu per allà dalt!

Les condicions de la neu en el darrer tram són dolentes, esta gelada i molt trepitjada, avancem amb cura però aviat som dalt...
Un fort vent, més la neuaigua.. ens fans desistir del pas..... tots ja hem fet cim altres vegades.
Saludem a la creu, i trèiem foques abans no volem i ràpid cap abaix.

El primer tram és bastant inesquiable.. neu molt dura i molt traçada per esquiadors i raquetes.
Després és va allisant fins a Corones i va millorant, però ara la pluja aumenta.

Quan arribem al coll enfilem cap a Aigualluts i aquí la nostra gran sorpresa. Ha plogut sobre la neu i esta marronosa, compacta i endurida, sense traces però l'alta temperatura i a la vegada la manca de sol fa que no sigui un mirall sinó que... esta sorprenentment bona.. molt bona!! fins i tot d'aquella per prendre mal ..rapida i que et permet jugar..

Això fa que tinguem algun ensurt...però la baixada per Aigualluts és de somni!
Al tros final momés queda esquivar algunes pedres, alguns forats, rierols amb força...
Quina pala per acabar la temporada!!

Arribem al riu... ens treiem els esquis....

Ara queda..
muntar la motxilla... i altre cop a carregar-la una bona baixada fins el cotxe.. però el paisatge no deixa de sorprendre'm: la força de l'aigua, la neu trencant-se, la zona de meandres , la cascada i el forat d'aigualluts.. la pluja va i ve...una completa sol.litud, creuem rius, la motxilla pesa i ja portem unes quantes hores en dança...

Apareixen unes clarianes de cel blau, el sol i comencem a creuar-nos turistes que van a Aigualluts....i em sento contenta perquè sento aquella sensació de gran cim!... avui l'Aneto ha estat un gran cim, aconseguit amb ganes i que a canvi ens ha regalat moments únics.

Miranda de les Bohigues. Daniel sa

2009-05-17T19:04:00.011+02:00

Avui tornava a tocar una jornada d'escalada infantil montserratina, però després de la malapassada dels peus de gat la última vegada.. Aquest cop la Vicky triava la via i l'escollida era la via Daniel sa a la Miranda de les Bohigues. Ara feia tants dies que no anavem a agulles que ens ha costat una mica més del normal trobar el peu de via d'una agulla que ja havia fet algunes vegades. Agulles, això si estava tan fantàstic com sempre.

L1. IV 20 m. La via comença amb un flanqueig de IV. Hi havia una reunió d'inici que ha estat desmuntada. Tampoc m'ha semblat que sobres tant en una via d'inicació com aquesta. Veient la foto sembla que el flanqueig quedi sobre pla abans de xapar, però allà escalant no tenies aquesta sensació. Per la resta un flanqueig còmode d'anar fent.

L2. V 20 m. Després continua per un llarg de V ben assegurat, però no com les altres vies que havíem fins el moment.... és un llarg vertical amb bona pressa i un passet més finet al acabar.

L3. IV o IV+ 30m El seguent llarg puja fins el cim amb bona presa, continuo.. i amb els parabolts més allunyats però sense patir. Un llarg bonic amb tota la vista sobre agulles.

La baixada que jo recordava fàcil, no ho és tant si vas amb un nen que quan es treu els peus de gat sembla un submarinista amb aletes: ensopegant per tot arreu... Primer pots evitar la desgrimpada de la Miranda amb un ràpel d'un espit i la segona d'una sabina petita però ferma.
Després ja al camí d'agulles encara queda un tros distret per anar practicant..

La Vall

2009-05-12T23:04:00.042+02:00

Tenia moltes ganes de tornar a veure aquesta imatge i saber com em sentiria, vaig obrir la porta del cotxe ràpid, vaig mirar amunt i allà estaven... les agulles de Chamonix: Midi, Plan, Blaitiere, Charmoz, M, tant radiants com sempre i el meu cor es va il·luminar pensant en les seves parets. La màgia no havia desaparegut.

Però avui no estava aquí per escalar, veníem amb els esquis, cansats del viatge i el Grand Paradiso, però la baixada per la Vallée Blanche era una temptació massa gran per no intentar aprofitar-ho. Les previsions, per variar eren nefastes... però el Gran Paradiso ens havia ensenyat a no perdre l'esperança.

Ens llevem de bon matí i el cel està sorprenentment blau, algunes boirines...però un fort vent remou tota la vall. Esmorzem i decidim apropar-nos al telefèric. Baixem a preguntar per seguir amb la nostre tossuderia... però no deixa de sorprendre’ns quan ens diuen que a dalt no fa vent i esta a -2.

Ràpidament ens preparem incrèduls.... i em comencen a entrar totes les pors, la meva temuda aresta de baixada de l'aiguille, les esquerdes, trobar el camí correcte... el temps , es mantindrà? En Blai, Jordi, Riki i jo estem a la porta que dóna accés a la aresta encara totalment incrèduls de ser allà.

El temps és bo, fa massa calor potser i les boirines juguen amb els cims. Les fotos que havia vist de gentades baixant per l'aresta no es corresponen: 3 esquiadors baixen lentament, mentre uns altres han decidit escurçar camí i salten de l'aresta amb els esquis, 2 més semblen voler fer l'aresta Midi Plan..

La sol.litud de la gran vall és immensa.

Els dos passamans de l'aresta em tranquil·litzen, però ha caigut una bona nevada aquesta nit, potser uns 20,25 centímetres i la neu acabada de caure llisca sobre la neu dura, però mica en mica anem avançant cada cop més tranquil·lament. Sens dubte la millor manera de iniciar-se en aquesta aresta on tants cops m'havia somiat.
Ens calcem els esquis, mirem altre cop la vall....
la Dent du geant, les Grandes Jorasses, el Montblanc de Tacul, el glaciars...em sento molt i molt petita..

i preguntem als tres esquiadors amb els que ens hem ajuntat...
???
Ens indiquen més o menys el camí i ens llancem per una pala de neu pols on nomes es dibuixen unes poques traces...

La sensació de baixar per la neu pols amb la immensitat que ens rodeja és d'aquelles que queda per sempre en la memòria.

Les pales s'acaben i arribem a l fons d'una vall amb gegantines i amenaçadores esquerdes, les traces les esquiven... nosaltres també.

És difícil saber el camí correcte, seguim les traces, ens mirem, mirem als companys desconeguts seguim, cada cop a l'esquerra, més pales, més dubtes, més esquerdes, més a l'esquerra... fins que tenim ben a prop unes magnífiques parets de granit....
ja devem ser prop d'Envers!!
la pendent s'accentua i les parets tanquen unes canals...i si, ben avall veiem el Refugi de Requin.

Recordem unes indicacions que li havien fet al Blai,..
si vas a l'esquerra trobaràs unes canals de 45 graus...
doncs sí devem ser tot just aquí... no esperava això de la Vallée Blanche....
La neu una mica estovada ens permet però baixar còmodament, encara que apareix un altre factor per no relaxar-nos nombrosos allaus de fusió apareixen arreu... ufff....
El sol ja s'ha apagat i les boires cobreixen completament els cims més alts...

Ens espavilem i ben aviat arribem a l'alçada del refugi...
Miro embadalida aquestes agulles que no havia vist mai, la dent du Requin, Lepiney, la fina aiguille de la republique, ...
però el tema no està per distreure's massa...

una altra canal i ja veiem la gran mer de glaç més a prop, aquí la neu ja és més escassa...un flanqueig per sobre un gran allau, unes quantes pedres i per fi arribar aquest cop a una còmode canal que ens porta al Glaciar!
Respirooo!

La Mer de Glaç és això una autèntic mar de glaç.. i a aquestes alçades de la temporada quasi sense neu... neu que nomes cobreix algunes estranyes fondalades....
Ara toca remar a mesura que el dia es va cobrint més i més.... una bona estona d'esquiar per la barreja de glaç, pedres, neu i també aigua...fins arribar a Montevers quan tot just comencen a caure algunes gotes, pugem amb el telefèric... ja estem farts de mullar-nos.

tot just arribem pugem al tren i per fi sentats al vago camí de Chamonix podem relaxar-nos i somriure! conscients d'haver compartit un dia inolvidable!

Nota 1. Com sempre les millors fotos són dels companys;)

paradis Paradiso

2009-05-11T20:03:00.018+02:00

La sortida per pujar al Gran Paradiso es realitza des de Pont, tot arribant-hi seguint un trencall que trobarem a la carretera nacional que va de Courmayer a Aosta indicada com l'entrada al Parc Nacional de Gran Paradiso. La Carretera s'endinsa en una vall a merce de potents allaus, que et van encongint el cor, però quan arribes al pàrquing i contemples l'amplitud de les muntanyes aquesta sensació sencillament desapareix.
La pujada comença per unes pistes d'esqui de fons plenes de neu, però ja tancades fins arribar a una zona de bosc on tot fent nombroses zigazagues pugem un fort desnivell. Després una sèrie de pales-repla ens fan seguir pujant fins que quan ja has perdut l'esperança... al fons apareix el Refugi. Just en aquell moment comença a ploure.
El refugi Vittorio Emanuel II a 2735 metres és força confortable i acollidor, un bon lloc on veure que mentre sopem la pluja s'ha convertit en nevada.

L'endemà la diana és a les 5 del matí . No correm, no volem haver d'obrir traça i tant no correr acabem sortint els ultims. El cel, el nostre gran maldecap es veu força tapat. El trajecte comença per un gran flanqueig a l'esquerra rera el refugi i que ens porta una gran vall, aquí la traça es bifurca: una puja un turonet i l'altra ressegueix la vall. Nosaltres enfilem pel turonet que té una bonica aresta. Aquí amb les primeres pujades ja veig que suarè per trobar el ritme, mentre vaig barallant-me per intentar-ho, començar a nevar amb força i tot sembla ensorar-se....
Però deixo de mirar endavant, em giro com si quelcom em crides rera i allà on tot semblava gris, hi ha un bon troç de cel blau!

Segueixo la pujada amb la meva lluita fins el fons de la vall, ara un immensa pala, com tot aquí als alps, sembla barrar-nos el pas. Una bona filera d'esquiadors pugen per les seves immenses zigazagues que ens porten a on s'inicia el glàciar. D'aquí avancem una mica i al aixecar al cap reconec a l'esquerra el cim, el coll, l'espero rocós i fins i tot la petita Madonna emmarcats ara ja per un cel blau i un sol radiant!
Per primera vegada em crec que ho aconseguiré.

Un llarg flanqueig a la dreta sota uns bonics serracs amb una pujada suau fins una pala que ja ens condueix al flanqueig a l'esquerra que ens dura al coll. Els meus companys ja fa estona que han arribat, i els últims m'esperen per fer cim.

Parlem de l'alçada ja devem ser a 4000, a mi em costa igual que a baix...tot té les seves avantatges ;)

Ens calcem els grampons i enfilem cap a l'espero rocós. Ens pocs metres som allà i ens trobem l'altre part dels companys que estan desfent ja el famós pas per arribar a la Madonna. El tram està equipat amb uns parablots i un passamà i en si no és difícil, nomes que la sortida a la cara oposada d'on has pujat fa la seva impressió, la corda fa que el puguis disfrutar sense cap angoixa. Uns 10 metres d'aeri flanqueig i ja som a tocar la Madonna.

A dalt fa fred, som els últims de la colla i no volem entretenir-nos massa. Desfem el camí i ens calcem els esquis plenament conscients de que ara bé el millor. La neu és pols, 10 o 15 centímetres de neu nova espectacular. Les pales que abans veia immenses ara se'm fan curtes, en un no res som a la vall i la neu comença a transformar, el dia es va cobrint...
Parem el refugi, sabent que ens espera una dura baixada, prenem alguna cosa i cap avall que el temps sembla que comença a empitjorar de veritat. La neu esta molt transformada, pesadíssima, per les pales es deixa anar fent, però quan arribem al bosc, dubtem.... havíem vist una canal de possible descens dreta i rapida, però les condicions de la neu i les purgues constants a la pared de davant ens aconsellen el bosc...mig encigalats ens descalcem una estona, comença a tronar i aviat a ploure, però en un no res ja som abaix. Desfer les pistes d'esqui sota la pluja.. conscients que el temps ens ha regalat el cim.. feliços!

Nota 1. L'espectacular última foto és d'en Blai.

Pregària

2009-05-06T15:17:00.005+02:00

Nuestra Señora de las Nieves
postrada al pie de la montaña vengo a ti, con material, mochila y esquís, para ofrecerte en homenaje mi fanatismo y esfuerzo, así como cualquier sufrimiento.
Tú que das esperanza y buenos compañeros dirige mis brazos y mi piolo hasta lo mas alto.
Tú que eres luz haz que estos días venga un anticiclón y no un nubarrón.
Tú que eres guia: dirige mi corazón y mi ilusión al final de la vía.
Haz que luzca el sol com un girasol. Amen!

si la fe mou muntanyes...per provar...

M. Magdalena Sup. Via Doc Anton R.

2009-05-02T21:31:00.020+02:00

La Via Doc Anton R. a la Magdalena Superior és una de la col.lecció de vies fàcils i superequipades que en Guillem Arias ha obert a les parets oest dels gorros, ideals per passar un matí tranquil.

La Vicky s'ha deixat convèncer bastant fàcilment per acompanyar-me amb el Màrius, però el que no sabia que ....no contents amb tanta tranquil·litat els meus peus han decidit quedar-se a casa...per tant el segon de cordada pujaria amb bambes!

L1+L2. 2 llargs ramposos de II -III que hem empalmat. 50 m.

L3. Un llarg força espectacular per les característiques de la via: un bonic flanqueig sobre el sostre. La ressenya (http://www.onaclimb.com/montsecroq/croq08/magdalena_sup.pdf) parla de a0/IV+ , que hem entès com un inici de III/ IV per potser després trobar un passet de IV+ més aeri que difícil i ja altre vegada IV fins a la reunió. 30m.

L4. El llarg 4 també és força sorprenent. Un inici de IV busca el punt feble de la paret acostant-nos a la fissura i ens porta sota un vertical mur de bonissima presa (IV+ ) bastant continuat fins a la reunió. Aquí la Vicky s'ha esmerat amb les botes... 25 m.

L5. Un inici més dret per després arrampar-se fins arribar al cim. 25m.

Primer cop pels tres al cim de la Magdalena Superior.

La instal.lació del ràpel una miqueta més a la dreta d'on acaba la via Acromion, permet arribar al collet si portes una corda de 60, després ja nomes queda anar a buscar les escales de Jacob al sud de la Magdalena inferior i arribar al camí que creua els gorros.

Dolomites per nens (2ona Part : Canazei)

2009-04-30T19:51:00.028+02:00

Canazei a la Val di Fassa, un lloc una mica escollit a l'atzar va resultar ser un poble acollidor i molt còmode i a la vegada perfectament situat per realizar bones excursions i conèixer un bon nombre d'espectaculars grups dolomítics.

Lavaredo

Potser és el grup que queda més lluny, però qui pot resistir-se a no acostar-s'hi.
Deixem el cotxe al refugi ( pagament abusiu inclòs) i ens arribem caminant a la cara nord.
la vista sempre es queda fixada en algun paret...

Marmolada: cara nord- cara sud

La Marmolada, junt amb el gran Vernel domina el paisatge de Canazei així que la visita a la més alta de les dolomites és obligada.
Per pujar a veure el glaciar de la cara nord agafem aquest horrorós telefèric, si n'hi ha algun de bonic, però que fa les delícies dels peques. Una visita ràpida perquè la pujada als peus del glaciar no té cap gracia per un camí ple de restes de la guerra i seguint les pilones de les instal.lacions.

Després de la Nord tocava la cara sud, la nostra intenció era des de Malga Ciapela arribar al Refugi Falier però el temps es va complicar, va començar a ploure i la imponent muralla de la cara sud es va mostrar oculta...

Lagazuoi

La visita a la Lagazuoi es potser el moment per conèixer un part de la historia recent de les dolomites de les que sempre en trobem nombroses restes : les dolomites com a camp de batalla de la primera guerra mundial.
Podem baixar per les galeries construïdes sota la muntanya ( imprescindible casc i frontal i potser budrier pels més petits) o per l'exterior. Nosaltres ens varem decantar per l'exterior amb unes molt bones vistes sobre la esplèndida Tofana de Rozes.

Il Giro di Sassolungo

El giro de Sassolungo, si se n'ha d'escollir una, és l'excursió imprescindible, això si, és també la més llarga. Nosaltres varem agafar el telehuevo que puja fins el Toni Medetz per assegurar-nos no patir massa. Després de que els troglodites s'alimentessin...
comença una baixada per una vall espectacular.. entre blocs i tarteres però per un camí ben marcat

l'excursió és molt concorreguda tant per italians com pels veïns de més al nord.
després d'aquest flanqueig i una lleugera pujada arribem als peus de la mítica nord, 1000 metres de paret que fan por...
La tornada cap el Pas Sella ofereix unes magnifiques vistes..del mateix grup de Sella

de la Marmolada
Vistes que no ens abandonen ja baixant amb el cotxe: la panoràmica més famosa del grup Sella

i escaladors al sostre de la mítica Itàlia
Piz Boé (3152m)

Agafem el telefèric de Sass Pordoi (2950) i a la sortida ja es pot apreciar l'objectiu, encara que no s'aprecia gaire bé el desnivell ja que hem de baixar una vall per tornar a pujar. La pujada final comporta alguna grimpada ben equipada, (potser un budrier pel més petits no sobra, especialment per la baixada), però el principal problema són les aglomeracions. En aquesta excursió és especialment important evitar el cap de setmana.
els peques al seu primer 3.000

En el plànol es pot observar el recorregut circular que recomanem més que el d'anada i tornada per trobar el sentit de la marxa de tothom.

i per acabar unes bones vistes de la val de Fassa amb Canazei en primer terme

Canals

2009-04-25T19:29:00.016+02:00

El magnífic cercle de Cambre d'Aze estava espectacular, tot i les alçades de la temporada a vessar de neu!
L'objectiu una mica improvisat que teníem avui amb en Jordi i la Montse per intentar aprofitar al màxim el mal temps que arribava al mig dia, era en certa manera doble, pujar pel bonic corredor del Vermicelle (el més a la dreta) i baixar esquiant per la canal central, però...

El camí fins al circ surt de les pistes d'eina seguint les pistes amb una forta tendència a l'esquerra fins arribar a un moment que tenim el Circ davant i hem d'anar pujant per un bosquet buscant sempre la traça més suau.

Malgrat que fins el moment el cel havia estat tapat, quan hem arribat a l'alçada del Circ , ha sortit el sol i la temperatura ha pujat de manera radical. Anàvem tard... i nombroses restes d'allaus i purgues, l'estovament ràpid de la neu ens han fet triar un camí de pujada més tranquil... pujaríem i baixaríem per la mateixa canal central.

Fent nombroses ziga-zagues hem anat pujant per la canal.

Fins que a la part final i per superar la cornisa deixem els esquis.

Un cop a dalt es veu el front que entra però encara ens ha permès una bona baixada al sol , això si amb un aneu pesada, però de bon fer!
Tornarem!

Nota 1. El fotògraf és el Jordi.. Si un és ràpid i la camara no li va que com a mínim es pugui entretenir fent fotos.
Nota 2. Al meu Piolet li ha agradat tant la canal que ha decidit quedar-s'hi, si algú el troba li estaré eternament agraïda!

vacances

2009-01-05T14:48:00.007+01:00

Últimament tinc una mica descuidat el Jardí,

no és que hagi deixat de fer activitat sinó que potser en faig massa,

és que amb tanta neu!! i segueix havent parets ;) ... i l'entreno... i córrer ..i el nen .... i els deures....i altres motius que no venen al cas....

que tampoc no vull atabalar-vos explicant-vos la vida...;)

nomes que faré vacances de blog una temporadeta de manera oficial...sense remordiments ;)

això si, aniré seguint-vos!! i si necessiteu qualsevol cosa o/i voleu fer-ne alguna...el mail sempre esta operatiu ;)) : esquis, peus de gat i piolos apunt!

una abraçada molt forta i fins aviat!!!!

somnis de pedra

2008-12-26T16:42:00.016+01:00

Avui m'he acostat a Montserrat, malgrat la previsió tenia ganes d'escalar, de tornar a la roca,
però la pluja i la neu han convertit l'escalada en una bona conversa al costat d'un cafe.

Després endreçant per casa no he pogut estar de fullejar un llibre, que pel que sembla per la seva tapa ha tingut un llarg viatge fins a arribar a mi, ple de calides i seques parets.

Una frase de TE Lawrence obre el llibre, com no....
"Rum the magnificient... vast, echoing and godlike..."
Mitics noms ..Wadi Rum, nabateus, Aqaba, beduins, Petra, mar roig...

...una cançó de Sopa de Cabra sona mentre el començo a obrir...

Els teus somnis....

Enllà, més lluny de les estrelles, a l'altra cara del mirall,
On tot és més senzill d'entendre, la porta espera oberta...

però quins són el somnis....a vegades costa de saber...
molts llocs que coneixer, molts llocs per somniar, molts camins a recorrer....

El vent escampa les fulles, el temps arriba i se'n va

Impressionants fotos de fisures que recorden a algunes d'un altre desert, conjunts de muralles, d'agulles, de torres, canyons... magnífic arc de pedra.... en el mig del no res, de la solitud del desert.

No el veus? a poc a poc s'acosta, no ho sents?
el tens al teu costat.
L'amor té totes les respostes.

un bon grapat de ressenyes que conviden a la aventura, pocs detalls...molt esquemàtiques, bones vies de graus baixos... o baixissims que dirien els bous.....
però quina por que semblen fer aquests V+

És el teu somni, t'estava esperant.
Vés no dubtis més, s'escapa.
Lluita pels teus somnis, t'estan esperant,
Fes que siguin certs, abraça'ls.

Pel que sembla d'algunes fotos, tambe hi ha vies pels mestres.Un equipament just, un capitol dedicat al to bolt or not to bolt.... i l'aventura és.... l'aventura.

Mirant de tant en tant enrere, els peus a terra, el cor volant,
Endins el sentiment és tendre, volem seguir somniant...

Directa Avatar. Tossal de la Feixa . El Retorno

2008-11-26T21:20:00.011+01:00

Di ssabte era el dia del Retorno de la Vicky!!!
Despres de lesions diverses per fi la havia aconssegit enredar per anar a fer via llarga.
Tenia bastant clar quina havia de ser la via: una aproximació llarga i comoda, un paisatge impressionant, i una via en el que no cal preocuparse de l'equipament, i que a més tenia més de 7 llargs: la directa avatar al tossal de la Feixa

L1. 30m 6b/5b ae Es tracta d'una placa ben tiesa que obviament va ser molt de a0 amb sortidetes en lliure que despres troba un tros més fàcil per seguir amb algun passet desplomat.L2. 20 m. 6c/5b ae Un primer tros assequible deixa pas a un tros d' a0...;) per arriba ala r també en lliure.

L3. 20 m 4b ae. Un primer tros facil et deixa apeu d'un sostres precios que ja no hi ha mes remei que treure l'estrep i anar fent. Comoda sortida en lliure si no se t'engantxa la fifi a la cinta...
L4. 20 5c Per fi abandonem la seccio d'artificial i ens trobem en un llarg de placa finet

L5. 20 m 4b llarg que es pot empalmar amb l'anterior és una placa una mica més tumbadeta.
L6. 25m 5b llarg que comença per una fisura i que amb un petit flanqueig a l'esquerra et porta damunt d'una placa.

L7 20m 5b diferentes fisures amb roca una mica dubtosa et porten en un moment al cim del tossal. Magnifiques vistes a la llum de la tardor..

La tornada es fa resseguint una bona estona la carena fins arribar a el collet on un fàcil camí ens tornara al cotxe. Un gran dia, un dia de retrobament!

Joan Marc al Gorro friky

2008-10-26T08:23:00.007+01:00

Hola! Soc el Màrius. Avui la mama em deixa fer el post perquè és la meva primera via llarga!!
El Dissabte ja teniem pensat fer via llarga a Montserrat. A mi em feia molta ilusió!
Primerament la Vicky ens va recollir i varem anar cap el Monestir i em vaig marejar un munt (hi ha tantes curves) . Varem agafar el funicular i vem començar a caminar fins que varem arribar a un camí molt estret, on ens varem posar l'arnes i el casc, feia molta pujada. Hi havia una paret amb una cadena enganxada per poder continuar amunt. Mentre pujava per la cadena pensava que tot el camí seria així. Després arribava una pujada plena de fulles i relliscava un munt!!! Més d'una vegada vaig pensar que cauria de morros, però al final m'acabava agafant a un arbre. La mama i la Vicky no paraven de dir... Marius!! vigila! no fiquis els peus a la balala

Aviat varem arribar al coll i una altre baixada molt forta per arribar a peu de via.
Quan estavem davant de la paret , varem veure dos nois preparats per pujar i ens varen dir que tots els llargs estaven ocupats. Jo en aquell moment pensava que ja no hi hauria via llarga, quin rotllo. Ens varem esperar una mica fins que els nois van pujar el primer llarg, llavores la mama va sortir, la Vicky assegurava i jo esperava i treia els nusos de la corda ( que per cert estava molt liada). Quan la mama ja va arribar a la reunio ens va cridar pel walkie. Els walkies eren nous i els portavem per provar-los.

Ja em tocava a mi. En aquell moment tots pensareu ... estaves cagat de por i no volies pujar...
una mica si.. pero vaig pujar! Per mi era tot nou allò, encara que ja havia escalat..
Quan vaig arribar a la reunio vaig veure a la paret una munt de mosquetons i cintes enganxades. La mama més o menys em va explicar perque servia cada cosa.. llavors la Vicky va començar a pujar per fer el segon llarg, despres nosaltres, despres la mama i així...
Pero el tercer llarg vaig tindre la tonta idea de mirar cap abaix... quina impressio!! semblava que anes amb avio.. i axi fins al cim
Despres d'haver menjat una mica ( ja tocava!) varem mirar les fotos i en varem fer fotos a la creu. Em va fer molta il.lusio arribar al cim.

Alhora de baixar va ser el més difícil!! varem fer tres rapels, primer baixava la Vicky, després la mama i jo.. però d'una manera més estranya !! ... jo estava una mica nervios... els peus m'anaven cap l'altre canto i amb la mama ens anavem trepitjant, pero baixavem rapid si no fos per recollir, estirar les cordes...desfer els nusos, deixar passar la gent...
quan varem acabar els rapels varem fer un flanqueig amb una cadena i per baixar una cadena que no arribava al terra!!! per sort la vicky va baixar primera i em va agafar...

Llavores varem tornar a baixar per tot aquella part dificil fins que varem arribar al camí.
Varem tornar cap el monestir passant pel pas dels francesos.
Quan ja varem arribar jo estava agotadissim i em feia mal tot!
varem sortir amb el cotxe i varem tornar cap a casa.

m'ho vaig pasar molt be i espero fer-ne mes!!..punt .. alaaa

Anglada-Guillamón a la Sud del Pedraforca

2008-09-21T12:21:00.021+02:00

Tornar de les vacances sempre és difícil...

De repent se't cau altre cop el pes de la rutina a sobre ....

de que nomes tens dos dies de festa els caps de setmana... i que s'ha de recomençar de nou a organitzar...

Per això amb la Clara haviem quedat per dissabte i encara no teniem massa clar que fer...

Orlu, Oliana... pero aquest any encara no haviem visitat al Senyor Pedraforca i la Clara mai havia estat a la Sud, per mi sens dubte una de les parets més impressionants i belles del pais....

Clar que la sud del Pedra no és una paret on hi abundin massa les opcions assequibles...

Camí del tro, Pany i Haus i Anglada Guillamon eren els noms que teniem..

Jo clarament amb decantava per la primera ...

potser perque em sento com els equips de futbol despres de les vacances que necessiten jugar uns partidets amb equips ja coneguts...però una conspiració entre la meva companya de cordada i un corredor que varem trobar pel camí ;) van fer que de repent em trobes llesta per atacar la espectacular fisura de l'Anglada Guillamon.

L'ascensió pel Prat del Reo és molt agradable, entre mig del arbres i pujant suaument...

més el fet que teniem totes les vacances per explicar-nos !! va fer que comencessim a escalar una miqueta més tard del recomenable.

L1: 60m IV, V... les ressenyes marquen 50 metres... pero hi arribes ben justet... ...

sobre tot si com jo fas alguna essa tot buscant el recorregut més facil, posant alguna cosa per assegurar.

Es un llarg que comença una mica herbos per deixar pas a un tram més de placa..

L2. 30 m 6a llarg basicament de placa i petits desplomets... Bé, ben bé desplomets no...

allò tan simpàtic que tenen les plaques que no es un problema de desplom atlètic, sino que des d'una repisa t'has de pujar la placa.. sense peus ni mans...

L3. 30m V

un petit tram de cantó generòs ben dret et deixa a una placa més fineta pero amb presa que flanquejant lleugerament a l'esquerra et deixa ja sota la gran fisura

L4. 50 m V/ae....per mi de V res... de res...

Un primer tram de la fisura per anar fent per fora i per dins... una mica incomode, que et va tirant enrera... despres una mica més tombada.

Quan la fisura es torna cega, trobes el pas més dificil i que varem solucionar penjant-nos d'un parell de friends: Després un tram d' artificial equipat que supera un espectacular tram de sostre en diagonal a l'esquerra, que amb alguna petita sortida en lliure et porta a la R

Aquí el temps es comença a complicar... fa estona que esta ben cobert, el vent bufa de valent....fred... comencen a correr les boires per la paret

L5. 30m, 6a

el llarg més dur de la via, després de veure el grau de l'anterior ...

li cedeixo gentilment a la Clara que darrerament juga a la Champions;)

Un placa ben vertical, llisa, amb algun tram de fisura on reposar... peró que són un infern quan vols sortir-ne.

Les condicions de la meteo van empitjorant i comença a fer-se tard...

hem de sortir rapid...

L6 40m V, IV

La fisura torna a obrir-se....és dificil decidir per on... dreta, esquerra...

La Clara ho veu clar.. primer dreta despres esquerra i ja som dalt.

L'ambient és ferèstec el vent ha calmat, però fa fred i el Pedraforca es troba rodejat de nuvols, el ultims rajos de sol iluminen les valls..... sensació de gran muntanya, de sol.litud que imposa.

Ben aviat es farà fosc i ens afanyem per trobar el camí que baixa del pollego i el trencall que ens ha de dur altre cop a la base de la paret, sort de les indicacions d' en Gatsaule que ens permeten encertar-la a la primera! i arribar a terreny més conegut quan ja hem de posar-nos els frontals.

En acabar feiem la mateixa cara de felicitat.. això si era completament fosc!!

Dolomites per nens (1era part: Brenta )

2008-09-16T21:36:00.014+02:00

L'any passat va tocar Chamonix, aquest any.... tocava Dolomites....
O sigui que carretera i manta cap allà... amb tota la troupe!!

Abans d' explicar breument les excursions que varem fer amb l'esperança que a qui l'interessi pugui disfrutar tant com nosaltres....un parell de generalitats.

Per la edat dels peques i la ratio adult-petardo que portavem no espereu trobar ferrates, però hi ha moltes coses a veure i a fer sense necessitat de lligar-se a un cable!
Tampoc espereu indrets solitaris.... són llocs espectaculars d'accès fàcil a potser les muntanyes més boniques de la terra ;).... seria un miracle!!!. Això si, si us arribeu amb esperit obert podreu fer moltes practiques d'italià!

He pensat dividir les excursions en dos posts, ja que varem estar una mica menys d'una setmana a Madonna de Campiglio i el grup del Brenta i una mica més d'una altra a Canazei i a un munt de grups diferents.

bé un cop dit això....
aqui van les excursions:

Rifugio Brentei
682 m de desnivell 10 km, unes 4 hores sense parades.

Des del parking del Refugi Vallesinella l'excursió ens porta al refugi Brentei tot passant per Refugi Casinei. Un agradable i ample sender que puja entre el bosc ens portara a les zona mes alta al limit de vegetació per despres en un mes suau flanqueig arribar ja a l'espectacular terreny de la pedra i els nuvols!!

La baixada es fa pel mateix camí tot passant altre cop pel refugi Casinei.

Rifugio Tuckett
1000 de baixada 13 km , unes quatre hores.
El funivia del Groste et permet fer quasi tot el recorregut en baixada... en un llarg flanqueig caminant continuament entre gigants dolomitics...

un cop arribats al refugi on hi ha ...bé, si no hi ha nuvols unes magnifiques vistes de la boca del tuckett, en aquest cas foto del 2004 al capvespre.. el nuvols son capritxosos a les Dolomites i l'estona que varem estar aquest any no varem tenir sort;)

Despres el camí es dirigeix al refugi Casinei on es pot enllaçar amb l'excursio de dalt o be canviar l'itinerari allargant-lo una mica i passar per un magnific camí ple de ponts, rius, llaquets, cascades

pedres i vegetacio que encanta als peques! i que acaba portant igual al refugi Vallesinella.

S'ha de tenir present que no es un circuit circular... i que requereix esperar el Bus per tornar al funivia del Groste a recollir el cotxe.

Volta pels cinc llacs
323 m de desnivell postiu, 873 de baixada, 9 km, unes 4 hores sense comptar parades.

Aquesta volta circular per les muntanyes granítiques que estan enfront de les Dolomies de Brenta (no es que m'hagi tornat geologa ... sino que el contrast despres d'uns dies passejant per Brenta es brutal!!) tenen una magnifica vista sobre tot el Massis ...si fa bon dia....

com en el nostre cas no va ser així.... he tingut que recorrer a una foto d'uns anys abans per testimoniar-ho. De tota manera el recorregut pels diferents llacs en un ambient quasi pirenaic es prou animat com per valer la pena en si mateix.

Alternatives

En un dia de mala meteo baixar fins a Garda, per les curioses carreteres dolomítiques es tota una aventura i amb una mica de sort pots gaudir d'un dia de platja, relax i passejada per la sofisticada Garda que també s'agreeix ;)

per acabar...
són excursions fetes per nens de 5 a 10 anys acostumats a passejar per la muntanya

com a llibre de referència: Guida escursionista 965 Gruppo di Brenta de E. Hüsler i M Kostner de l'editorial Kompass

Crestejant pel Neouvielle

2008-09-13T20:02:00.020+02:00

Si.. les meves vacances van començar al Neouvielle...
sembla ja que faci mil anys!
Varem fer dos crestes: la de la Mourelle i la Ferbos al pic dels Tres Consellers. Totes dues son crestes fàcils...bé, teoricament perquè com ens recordava el Santi ...
a les crestes es pot fer fàcil el díficil i díficil el fàcil...o sigui que varem tenir una mica de tot,però..
... molt de bona companyia, moltes gràcies Santi, Antxi i Raquel !
... molt de la immensitat i bellesa del Pirineu
... i moltes ganes de tornar-hi ...

M'he posat les botes

2008-08-10T18:35:00.011+02:00

Doncs si.... ha costat...deixar cordes, cintes, moscates....
desincrustar els peus de gat, posar-me les botes....i caminar...

Com que no fos que no recordes com es feia...
s’havia d’escollir alguna cosa assequible

Despres de divagar per tot el Pirineu, l'objectiu escollit va ser el Carlit

El Carlit esta situat sobre la magnifica zona d'estanys de les bulloses: un paissatge de llacs, roca i verd que mica en mica et van apropant fins l'objectiu.

Despres d'una bona estona de pujades suaus per camins ben fressats, la vegetacio va deixant pas a l'alta muntanya on encara trobem restes de neu i el cami es torna més exigent.

Despres una zona més rocosa, animada per alguna grimpadeta et situa al Cim ( 2.920).

Unes 3 hores amb alguna parada per fer algun ganyip , fotos...xerrar...sense estressar-se vaja;-)

Es dificil d'explicar perquè un munt de sensacions han rertornat als peus, a les cames ..

l'olfacte, la vista..

No se perque era una mica com tornar a casa...

a la muntanya...

De moment seguire alla uns dies... això si ara m'en porto les cordes...:-))

BONES VACANCES!!!

un somni..

2008-08-01T15:20:00.021+02:00

Tenia moltes ganes de fer aquest post...
Des de sempre ha estat allà, esperant que algun dia pugés...
Les histories del meu pare cada vegada que passàvem aprop...
nomes alimentaven un somni que anava prenent forma...ni tan sols escalava.. però estava allà.
Quan vaig créixer vaig saber que el meu pare havia pujat per la normal, la única via en aquells temps...
però en el meu somni havia imagina't una altre línia que molt més tard vaig saber que corresponia a una altra via i encara més tard que era la archiconeguda Punsola Reniu.

Quan vaig començar a escalar, mil vegades m'havia mirat la resssenya..

però no trobava el moment... no em sentia preparada...

Aquest hivern començava a sentir que el somni era possible i amb l'Adrien varem fer el pacte que hi aniriem junts, pels dos era un repte especial i una il.lusio.

Després de tres intents sense baixar del cotxe basicament frustrats per la pluja..

ara ja no teniem excusa i aquest dijous era el gran dia, potser no era el millor moment..

tot just quan començava a recuperar l'estat fisic , vaig fer un intent a la Gam que em va superar...

per baixar enrabiada i trobar-me als companys que venien de la filoxera...

Però sentia que no podia retrassar-ho més...que havia de travessar aquest llindar..

Sorprenentment per la seva fama, costa trobar una ressenya de la via... bé millor dit n'hi tantes.. que no saps quina és la bona...

L1. Es un llarg de tramit que puja una mena de socol, III, actualment hi trobem un parell de parabolts, 30 m.

L2. Comença l'ascensio a la rampa!! IV IV+ potser en algun pas... ben assegurada, 50 m.

L3. Una sortida una mica més dretota, algunes ressenyes li donen V-per despres ajeures una mica IV, IV+ 40 m

L4. Aquí ja s'anima una mica.. sortida més fineta i en una placa dreta s'arriba a una gran llastra que marca un diedre.... fins que ens trobem un sostre amb un bon canto per superar-lo, després una mica més trencadot fins la r. És un V afinat .. i en aquest tram va ser on vaig trobar els seguros més allunyats... potser és que la fama .. esperes trobarlos cada dos metres.. 40m

L5. Sortida dreta que es pot fer en a0, potser 6a, per despres més senzill però ben vertical i una mica trencadot arribes a la reunio V, 6a/ao, IV+ 30 m.

L6. Una sortida fineta d'aquesta que em sembla que és característica de la cara nord...

jo soc una surenya... una mica rentada, no hi han gaires bolos, semblen coberts per una pel.licula, les preses son més romes... per mi V, V+ fins que es posa ben dret i has de passar a l'artifical o be 6b ( crec)... Les xapes força a prop i en lliure per qui tingui el grau ha de ser una meravella , aquí ja no es rentat .. hi ha busties, bolos, això si amb un desplom considerable...35m

l'ambient... també impressionant

L7. Sortida.. si vols ja en artificial.. per continuar tot el llarg així... fins arribar a una petita sortida en lliure per entrar a la reunió... el pati segueix creixent...

L8. el flanqueig famòs... em tenia una mica aterroritzada... i li vaig cedir al company que per això estan...;-)) flanqueig en artificial o 6a diuen... ni provar-ho.. amb aquell megapati als peus.....

i despres una sortida que vaig trobar més fina del que esperava... per ser cotat de IV+ , despres s'ajeu, trobem una vella reunió... pero ja tirem fins el cim per un muret de Iv... que fa la seva impressió... i ja estem alla!! ja veiem la moreneta!!!

per fi haviem fet el cavall Bernat.. abraçades! fins hi tot l'Adrien ha portat cava! Moltes gràcies amic per compartir el somni i les ganes!!

Molta emoció, veure un sommi complert... i la felicitat de saber que els somnis per impossibles que semblin a vegades es compleixen.

El camí per arribar-hi....ha estat llarg...

però en el sender final es cert que una de les vies més repetides de Montserrat no decepciona, sempre amb un ambient magnífic!!!..

L'alegria d'escalar no ha tornat... ja ho farà...

els amics, nous reptes, el temps...

i perquè rera un somni sempre n'hi ha un altre i ara té forma d'esperó.

kollegats, Collegats

2008-07-11T19:03:00.010+02:00

Amb una mica de retard penjo el post del cap de setmana passada...

Darrerament em té bastant encuriosida el fet de com arribo a escalar una via...

quin és el procés.. entre que "apareix" una via en l'horitzó i acabo escalant-la.

Òbviament els blogs, el plaer de l'escalada, el llibre del Soldevila...potser són per ordre els culpables màxims de les aparicions...

També la cerveseta després de l'escalada recordant vies fetes dels companys o els projectes pendents... fan que et piqui la curiositat per alguna via de la que després buscaràs referències...

això si consegueixes recordar el nom entre aquell batibull de vies que a vegades et porta la conversa!

En resum que en la darrera estada a Collegats va aparèixer la Kollegats.....

bé puc deduir que en el quart supòsit perquè no és ni una via massa blogger, ni apareix en cap dels dos llibres...

i coses d'aquelles que passen que malgrat que jo fa dos anys que vull fer la Tanger...

ja he fet la Cosmos, la Sossis i Patissants, intentat la Passage i ara als quasi 15 dies d'apareixer... la Kollegats!!

Potser perquè un altre element important en aquest camí...

és que l'escalada és una activitat de consens... en que cal sumar interessos i esforços, on els companys de cordada són una part vital per aconseguir l'exit de l'ascensió.

i per mi èxit ... no es sols fer la via, el cim sinó que tothom gaudeixi... pateixi;-) ... i senti aquella sensació de que quan ja estàs a un metre del cotxe... et dius ...

avui ha estat un bon dia d'escalada!!

Collegats. Kollegats 11.00 peu de via...

Fa molta calor... les restes putrefactes d'una cabra estan esparcides arreu impregnant d'encant els moment inicials...

Pujen la cordada Blai LLorenç.. rauda i veloz...

L'Antxi i jo anem després... he triat jo: comença l'Antxi...

La ressenya de la via la podreu trobar magníficament detallada en el blog dels LLorenc i l'Antxi

Per part meva afegiria que per mi la via té dos trams clarament diferenciats...

Els tres primer llargs són els més equipats de tota la via i malgrat ja s'intueix un caràcter... les assegurances estan allà on hi ha dificultats.. no allunyen excessivament...

A destacar..

el pas clau de la via: el sostre de 6a - 6b (segons ressenya) del segon llarg, per mi més de V+ obligat... i que un estrep miraculosament abandonat.... em va salvar de haver de començar a fer inventillus diversus de resultat incert

i l'espectacular flanqueig del tercer llac on el més complicat és entrar i sortir-ne...

A partir d'aquí la via es torna una mica més discontinua, i és on realment comences a notar l'alegria entre seguros... i tampoc és que diguéssim es torni molt fàcil...

Si que els passos durs estan ben protegits... però desprès hi ha boniques i alegres excursions..

Per sort el fet d'una cordada amiga davant sempre ajuda...

Un altre a dada a tenir present és que els llargs són molt llargs... la via té uns 340 metres que fas en 7 llargs... quasi tots ells de 50 metres...per tant va bé portar cintes llargues perque les panxes són abundoses i segons com augmenten considerablement el fregament....

La baixada, com sempre pels cables on sempre recordo com em va sorprendre la primera vegada que vaig escalar a Collegats i on tampoc et pots relaxar massa..

això si un cop arribes al collet ..ja pots començar a fruir de la sensació....

avui ha estat un bon dia d'escalada!!

Cavallers: ON/OFF

2008-06-26T20:07:00.012+02:00

Aquest finde tocava ... Cavallers

Quatre dies d'escalada... de granit, adherència...plaques...en ambient Pirinenc...

Un munt on tria i un munt d'amics amb qui fer cordada...

Tenia tant que fer i tants pendents....
La primera de la llista era sens dubte la Mundos d'Edena..

i com que dissabte era el primer dia d'escalada... doncs cap allà varem anar amb els kutres i l'Adrien que feia cordada amb mi.

La Mundos és una via com les que a mi m'agraden llarges... amb bones plaques, perquè no dir-ho... assegurada...però com deia el Luichy al seu blog, que s'havia d'escalar entre seguros....

i un altre detall que m'agrada de les vies, que arriba a un cim!

En els blog dels kutres a més de la del Luichy trobareu una bona ressenya de la via... o sigui que no m'explaiare amb la descripció dels llargs.

Fins el 9e llarg alternen llargs de plaques d'adherència amb ressalts... ben continus.

A partir d'aqui aprofita les diferents plaques que ens anem trobant de camí de l'esperó amb el que pujarem el bony de l'Orri, on tindrem una exclent panoramica de tota la zona.

Els dos darrers llargs són potser els més alpins de la via i pel que marca la ressenya de IV+... força apretats...

Ara que tenen un ambient alpí total amb la vista dels bessiberris, la neu , les cascades ...per mi una meravella que posa el "broche de oro" ( com es diu en català?) a la via.

Pel que fa a les dificultats ..no puc ser gaire objectiva...

durant l'aproximació ja vaig notar que el motor no acabava de funcionar ... i durant la via els meus pulmons van començar a entrar en mode off, sort de la paciència de l'Adrien i del Llorenç i l'Antxi perquè vaig haver d'alentir la marxa per poder pujar...i tot em semblava molt més difícil!

Sort que la baixada és baixada.. perquè hi ha un bon tros, buscant el camí millor per blocs i cascades fins arriba al camí que et porta altre cop fins el llac.

En fi una bona escalada per començar i acabar les meves escalades... a Cavallers.

Però els pulmons off...si bé no em permetien escalar...em permetien estar de xaxara amb els amics, seure al solete, veure i disfrutar les escalades dels altres..

en fi disfrutar de la millor companyia en el millor lloc!

i aviat a tornar-hi..