La Vall

Tenia moltes ganes de tornar a veure aquesta imatge i saber com em sentiria, vaig obrir la porta del cotxe ràpid, vaig mirar amunt i allà estaven... les agulles de Chamonix: Midi, Plan, Blaitiere, Charmoz, M, tant radiants com sempre i el meu cor es va il·luminar pensant en les seves parets. La màgia no havia desaparegut.

Però avui no estava aquí per escalar, veníem amb els esquis, cansats del viatge i el Grand Paradiso, però la baixada per la Vallée Blanche era una temptació massa gran per no intentar aprofitar-ho. Les previsions, per variar eren nefastes... però el Gran Paradiso ens havia ensenyat a no perdre l'esperança.

Ens llevem de bon matí i el cel està sorprenentment blau, algunes boirines...però un fort vent remou tota la vall. Esmorzem i decidim apropar-nos al telefèric. Baixem a preguntar per seguir amb la nostre tossuderia... però no deixa de sorprendre’ns quan ens diuen que a dalt no fa vent i esta a -2.

Ràpidament ens preparem incrèduls.... i em comencen a entrar totes les pors, la meva temuda aresta de baixada de l'aiguille, les esquerdes, trobar el camí correcte... el temps , es mantindrà? En Blai, Jordi, Riki i jo estem a la porta que dóna accés a la aresta encara totalment incrèduls de ser allà.

El temps és bo, fa massa calor potser i les boirines juguen amb els cims. Les fotos que havia vist de gentades baixant per l'aresta no es corresponen: 3 esquiadors baixen lentament, mentre uns altres han decidit escurçar camí i salten de l'aresta amb els esquis, 2 més semblen voler fer l'aresta Midi Plan..

La sol.litud de la gran vall és immensa.

Els dos passamans de l'aresta em tranquil·litzen, però ha caigut una bona nevada aquesta nit, potser uns 20,25 centímetres i la neu acabada de caure llisca sobre la neu dura, però mica en mica anem avançant cada cop més tranquil·lament. Sens dubte la millor manera de iniciar-se en aquesta aresta on tants cops m'havia somiat.
Ens calcem els esquis, mirem altre cop la vall....
la Dent du geant, les Grandes Jorasses, el Montblanc de Tacul, el glaciars...em sento molt i molt petita..

i preguntem als tres esquiadors amb els que ens hem ajuntat...
???
Ens indiquen més o menys el camí i ens llancem per una pala de neu pols on nomes es dibuixen unes poques traces...

La sensació de baixar per la neu pols amb la immensitat que ens rodeja és d'aquelles que queda per sempre en la memòria.

Les pales s'acaben i arribem a l fons d'una vall amb gegantines i amenaçadores esquerdes, les traces les esquiven... nosaltres també.

És difícil saber el camí correcte, seguim les traces, ens mirem, mirem als companys desconeguts seguim, cada cop a l'esquerra, més pales, més dubtes, més esquerdes, més a l'esquerra... fins que tenim ben a prop unes magnífiques parets de granit....
ja devem ser prop d'Envers!!
la pendent s'accentua i les parets tanquen unes canals...i si, ben avall veiem el Refugi de Requin.

Recordem unes indicacions que li havien fet al Blai,..
si vas a l'esquerra trobaràs unes canals de 45 graus...
doncs sí devem ser tot just aquí... no esperava això de la Vallée Blanche....
La neu una mica estovada ens permet però baixar còmodament, encara que apareix un altre factor per no relaxar-nos nombrosos allaus de fusió apareixen arreu... ufff....
El sol ja s'ha apagat i les boires cobreixen completament els cims més alts...

Ens espavilem i ben aviat arribem a l'alçada del refugi...
Miro embadalida aquestes agulles que no havia vist mai, la dent du Requin, Lepiney, la fina aiguille de la republique, ...
però el tema no està per distreure's massa...

una altra canal i ja veiem la gran mer de glaç més a prop, aquí la neu ja és més escassa...un flanqueig per sobre un gran allau, unes quantes pedres i per fi arribar aquest cop a una còmode canal que ens porta al Glaciar!
Respirooo!


La Mer de Glaç és això una autèntic mar de glaç.. i a aquestes alçades de la temporada quasi sense neu... neu que nomes cobreix algunes estranyes fondalades....
Ara toca remar a mesura que el dia es va cobrint més i més.... una bona estona d'esquiar per la barreja de glaç, pedres, neu i també aigua...fins arribar a Montevers quan tot just comencen a caure algunes gotes, pugem amb el telefèric... ja estem farts de mullar-nos.

tot just arribem pugem al tren i per fi sentats al vago camí de Chamonix podem relaxar-nos i somriure! conscients d'haver compartit un dia inolvidable!

Nota 1. Com sempre les millors fotos són dels companys;)