Dôme de Neige... a la propera.

Com l'any passat volíem fer una escapadeta ràpida els Alps i el cim escollit en aquest cas era el Dôme de Neige als Ecrins. Com l'any passat la meteo era incerta (millor que aquí) però animats ens varem decidir a intentar-ho.

Després d'intentar totes les combinacions possibles ens va tocar sortir ben tard de Barcelona i arribavem al Prat de Madam Carle o bé a la seva avantsala primaveral ben passades les 6 del matí, sota un intens aiguaneu, que ens obliga a muntar la tenda encara que sigui per poder descansar un parell d'hores.
Això si quan sortim ens saluda un bon sol.
Quina sensació sortir de la tenda i contemplar com de repent aquell paisatge apregut del no res!
El que arreglar els trastos amb les hores dormides ens costa una mica més dels que esperavem...
i quan comencem a pujar ja es comença a tapar altre cop.

Un cop atravessat el Prat amb un bon gruix de neu enfilem cap el glaciar, aquí en alguns punts hem de descalçar-nos deiverses vegades els esquis, carretejar i fins i tot una petita grimpada bastant expo que fan enlentir la marxa i que fem ja els últims metres fins arribar al refugi del Glaciar Blanc sota una intensa nevada. Encara ens queda una estona per arribar al refugi dels Ecrins i la visibilitat és molt dolenta, arrosseguem les poques hores dormides... i la temptació es massa forta....

Farem nit al Refugi del Glaciar Blanc on estem sols. El tracte es perfecte: el refugi comodíssim, el menjar excel.lent i abundant i ens sentim plenament acollits de la forta nevada que no para de caure. La decissió pel dia següent es presenta complicada: la meteo segueix irregular, la nevada és important i al refugi ens diuen que poden haver ben bé 80 cm de neu nova a la que ens acostem al cim, un grup amb guia i un parell de esquiadors més estan al Refugi dels Ecrins i si la meteo ho permet ho intentaran. Fa dies que la meteo és dolenta i no hi ha traça oberta.
Per bé que nosaltres tenim un desnivell de 1500 metres decidim intentar-ho.



Sortim en clarejar una mica, hem d'obrir la traça fins el Refugi dels Ecrins, i a bon ritme hi arribem ben aviat, el passem i tenim el nostre objectiu a la vista ben majestuos!
Observant amb detall podem veure els dos grups: dos esquiadors machines més avançats i el grup de 7 més compacte. Per un moment creiem que el farem... apretem una mica ...

Però ben aviat el somni desapareix, el grup de 7 no avança, poc després els veiem baixar, poc després les machines baixen també obrint una traça perfecte en aquella pendent de somni!

Poc després ens explicaran que la neu no tenia prou solidesa i semblava que anava a caure tot...

Quan ja anem tornant, ben aviat el temps comença altre cop a tapar-se, quan ens despedim del Dôme ja esta cobert per les boirines
i així ja deixem el Refugi dels Ecrins fins la propera...
per endinsar-nos en la boira més absoluta..
Torna a nevar amb força fins ben passat el Refugi del Glaciar Blanc, a partir d'allà més boira que es va aclarint progressivament per deixar pas a la pluja, però facilitant nos buscar el camí de baixada fent una mica d'esqui trial

i arribar altre cop al Prat ...
Les sensacions...
potser varem ser una mica conservadors, però ni arriscant més haguessim arribat gaire més lluny, per tant teniem una bona sensació d'haver pres les decisions més sensates, d'haver disfrutat amb bon humor d'aquestes Muntanyes que estaven esplendides, bellísimes i solitaries en tot el seu esplendor.

En resum, a vegades fer cim és el menys important....

Aquest any també...

Bé!!! com que l'any passat l'estampeta de la Mare de Deu de les Neus va anar bé..... o més que bé!!
veient la que esta caient... em sembla que la torno a necessitar!Ditxosa Meteo!
Si més no per tornar a provar que no quedi...

Cocher Cochon. Clocher de Planpraz. Aiguilles Rouges. Chamonix

Després de l'aventura de la Dibona enfilem cap a Chamonix....

Allà tenim un parell d'objectius, però primer cal situar-se i comprovar l'estat de forma, per això enfilem cap a les Aiguilles Rouges.

Per mi les Aiguilles Rouges són el que la zona de Gorros a Montserrat: zona amb vies normalment ben equipades, aproximació suau, escalada agraïda, normalment molt freqüentada i amb les millors vistes.... sobre el que seria la Nord.. les magnifiques Aiguilles de Chamonix i també el Montblanc.

La via escollida és la Cocher Cochon de Planpratz (ressenya de la bíblia de l'escalada Plaisir).

Una escalada sostinguda en el V, que busca, lligant diferents plaques, pujar a una de les agulles més vistoses de la zona, per sortir de la tònica.. un llarg rostollaco dels que m'agraden per a mi... i un llarg de 6a per la Clara.

Per aproximar-se telecabina de Planpraz que van al Brevent fins a mig camí, allà dirigir-se als llac Cornu i ja veus l'agulla. Quan estàs a l'alçada, cap amunt, directa pel prat vertical i ja es va trobant un caminet. Per variar la varem liar una mica i varem pujar una mica massa...una mica més i accedim directa al segon llarg!

Nosaltres anem tard, estàvem una mica derrotades.... i tenim un munt de cordades però lluny...

L1 .4a. un esperonet ..buscant el més difícil.. per entrar en matèria.

L2.5b+. una placa amb un parell de passos una mica desplomats més finets.

L3. 5b. Una placa ben dreta però amb uns cantos espectaculars, escalada molt disfrutona. En algunes ressenyes marca el mateix que l'anterior però sembla més fàcil.

L4 5c+ una placa fàcil, per atacar una mena de diedre estrany que s'acaba pujant per l'espero, després un desplom: el plus.. algunes ressenyes li donaven 6a.

L5. 5b pujar un esperonet fins que l'agulla s'acaba i has de passar a la següent. Allà la sorpresa és que tot just al atacar el veritable pas de 5 la xapa no hi és.. un improvitzat minimerlet fa les funcions...

Un ràpel desplomat i aeri d'uns 20 metres, més una caminada et porta al següent llarg.

L6..3c un llarg de III de placa ben be 60 metres fàcil però només un sol parabolt... la ressenya diu que dos... però no el varem trobar

L7. 5b te una variant de 6a+ que no varem provar, un llarg de placa ben dreta amb canto però a col.locarse bé, l'entrada el més dificil.

L8. 5b. Segueix la tònica de la placa i després un flanqueig a la dreta per situar-nos directament sota l'agulla.

L9 6a. El llarg estrella de la via, per mi aquí seria 6a+ i malgrat la ressenya digui 5c obligat per mi el 6a obligat, encara que esta ben protegit no més que les plaques de V o sigui que s'ha d'escalar... Comença per un esperó molt aeri que has de negociar dreta, esquerra força tècnic per acabar deixant-lo amb un flanqueig a la dreta que té tela.. tant pel primer com pel segon que es juga un bon talegasso ja que la següent protecció es troba bons metres més a la dreta. ( que aprop el vaig veure ;). Quan hi arribes se superen uns blocs una mica més fàcil i penses: ja esta, doncs no...un segon espero aquest cop fi, de presa petita, vertical i continuu, sense treva fins a la r. Potser no hi ha cap pas com de 6a+ (aquest grau no és la meva especialitat...però és un llarg que exceptuant el pas dels blocs és supercontinuo...per exemple jo el vaig trobar més dur que el primer llarg de la mantecas de Roca alta)

Un ràpel aeri i vertical et deixa a una gran zona de blocs on buscant la zona més fàcil trobes el camí que flanqueja fins a Planpratz altre cop.

La via és molt xula, espectacular i assequible malgrat la duresa del darrer llarg.. però varem acabar derrotades i la conclusió va ser que ens faltava el punch per creuar la vall... un altre any...
Així que el dia següent.... i donades diferents circumstancies que ens van fer conscienciar del nostre estat... varem repetir la via!

Face Sud Classique. Agulla Dibona. La Berarde

La meteo, el nostre guru (meteofrance amb la previsió local està comprovat que és megafiable!!) diu que temps dubtos, però al dia seguent sol radiant!

Esta decidit... amb la calma, la Clara sortint d'una lesió i jo d'un gripasso enfilem cap el refugi Soreiller, la Dibona ens espera.

Des que vaig veure ara farà uns quatre anys la imatge de l'agulla Dibona en unVertex que em vaig enamorar. L'estiu del 2006 vaig apropar-m'hi però una inesperada nevada va frustrar totes les esperances.. després d'un anys tornem a enfilar la costeruda aproximació cap el refugi.

Ens llevem de bon matí, a les 8.00 estem a peu de via preparades. Portem 4 ressenyes! entre elles la dels mal anomenats Kutrescaladors com no i la de l'Espurner.... a més de la de l'Escalada Plaisir i la de les millors escalades d'Europa. Les quatre ens han estat molt útils o sigui que no les repetirè exhaustivament però si que es pot afegir algun detall util de la comparació.

L1. III 60 m . Un flanqueig a l'esquerra, un parabolt i a la dreta a buscar la reuió sempre pel camí més fàcil.

L2 V. El tunnel, és sencill però impressiona després una placa més fineta, algun clau i es deixa protegir una mica milor...

L3. Iv. Una placa fàcil amb un clau per anar a creuar ja a la dreta i desviar-nos de la Madier. Aquí les ressenyes dels kutres i l'Espurner divergien...Nosaltres varem fer com el LLorenç i l'Antxi: muntar reunió en els dos espits ben visibles, però crec que deu ser millor atacar la fisura i muntar la R quan tot just s'acaba.

L4. V Des de la R anar a buscar la fissura és si més no entrentingut, per això que potser el més net és atacar-la directament des del llarg de sota. La fissura que es protegueix molt bé amb el camalot del 3 ( i en portavem 2:) és força fineta però no passa de V. Després el llarg es fa fàcil fins muntar la R sobre d'un diedre que des de baix fa impressió.. però que deu ser de III.

L5 III 60 m... i algun metre més... aquí també vàrem fer cas dels nostres kulegues i varem entrar per l'apartat fàcil i esparavem que ràpid i així va ser! .no va ser un sol llarg si no dos però en un plis ja l'haviem fet i aribat a aquesta meravella de balcó.

L6 V 50m. Un passet de placa finet protegit per una expansió i després una placa a protegir, ben dreta.... però amb bons agarres.

L7 III. La famosa vira Boell amb un petit destrepe delicat. Aprofitem per comentar la jugada amb der kleterer que pujen per la Madier o més o menys ;)

L8. V. Aquí les ressenyes també variaven molt, nosaltres segur que varem agafar el diedre obert, fisura de V que comenten, perè segons l'escalada plaisir hi ha una altra opció que des de dalt vaig veure fer a la cordada que ens seguia i que és més facil: seguir pel colouir boell fins arribar a l'alçada de la R previa a les acanaladures. Aquesta R no te perdua perquè en aquest punt l'agulla es va fent estreta i totes les vies passen per allà! i segur que algu hi ha!. Un cop a l'alçada de la R un altre llarg de flanqueig fàcil et condueix a un pas una mica més complexe (IV) comú amb el nostre llarg. Com que aquest llarg li tocava a la Clara va tirar pel dret com una campiona!!

L9. V+ Les famoses acanaladures, sense perdua, recta amunt algun clau i un desplom. a l'entrar entre les dues pedres. Nosaltres varem trobar... que tenia lo seu... potser perque jo vaig entrar en estat de pajara total i la Clara més sencera estava a punt d'entrar-hi.

L10. IV II uns passets ben protegits, per escapar-te a l'esquerra per un tram ben fàcil fins a la R.

L11. IV+ un tram molt fàcil i un 5m de IV+ força drets per arribar a la vira que et condueix al cim.

L12.II la vira fins al cim, bé fins el cim no... perque hi havia un embus!!

i vàrem haver de fer un parada intermitja abans la Clara no anes a pendre posicions! Sort que jo em vaig recuperar en l'espera i la Clara va tenir temps d'entrar i sortir-ne, total que a l'hora i pico llarg per baixar les dues ja estavem recuperades !

La baixada: un destrepe aeri fins al rapel i després 2 rapels i un flanqueig ...millor fer encordats.. però no té res més que ser molt espectacular.
Després ja una baixada caminant fins al refu d'una horeta i la baixada llarga altre cop fins al cotxe!!

Comentaris...
off the record...

1. L' agulla Dibona¿¿???
és una agulla especial .. . la veus i desitjes ser al seu cim...
sembla correspondre a la cita de Rebuffat.. quan diu...
...Portar el seu cos allí on un dia els seus ulls han mirat, escalar fins a tocar el cel...
i quan la veus no pots mirar res més...
Això si el cel estava una mica ple :-)

2. La via??
és una via de buscar, d'anar sempre pel més fàcil i obvi, amb totes les ressenyes estudiades no varem dubtar gens! jaja sobre tot jo... en anar pel més fàcil! Varem disfrutar molt i sentir força comodes, la Clara va escalar com una Champion i personalment crec que la il.lusió, els nervis em van trair una mica... a vegades sento que no m'ajuden sino al contrari, potser és el dia que vaig escalar pitjor! També sent sincera ..no escalo igual equipat que desequipat . Aquí encara tinc un munt a aprendre ..i millorar! ...jajja Bé i a tot arreu!
Clara ja diràs la teva...;)))

3. fotos...
La meva càmara estava més nerviosa que jo i devia plorar d'emoció tota la via .. perquè no ha sortit una foto que no estigui tacada! les que són de lluny encara queda discret....per això les fotos de la Clara són el que són... sorry!

4. si no ho dic exploto...
si teniu pensió al refu sobretot no oblideu menjar extra!!
vaig passar molta gana!!
el sopar va ser justissim... una sopa clara de verdures i un quart de plat d'espaguetis a la bolonyesa (sense exagerar) un minitrocet de formatge i un pequepastis . Quan varem demanar repetir... ens van dir que encara esperaven gent... i que no podia ser.
Per esmorzar una llesca de pa sec, 1 mantega i mitja i una mica de mermelada.
Totalment insuficient per passar un dia a la muntanya.
Tot això pel modic preu 21.8 euros + 16 pel dormir..
qui va poder clar...perquè jo entre els nervis i la calor que feia tanta gent en aquella habitació no vaig clucar ull ;)

5. el refugi...
Tot baixant de la Dibona varem trobar l'autèntic refugi: L'hotel "La cordée" a Saint -Cristophe-en-Oisans, tenen mansarda per dormir a bon preu i un menu d' arroç salvatge amb anec confitat, abundant i mmmmm, sopa de verdura espessa repetint!, pa deliciòs, cervesa bonissíma, vi, aigua.. més esmorzar amb torrades i molta mantega i mermelada.. Tot per 16 euros.

6. Per últim ....
la cara d'espant que feiem a les 8.00

Dix-huit tentatives pour devenir un Saint-Ogradiste. Dalles de L'Encoula. La Berarde.

Després de trobar tota la caravana possible entre Barcelona i Grenoble arribem a la Berarde ja ben entrada la nit i amb previsió de mal temps...
No són massa bons auspicis per començar una setmaneta pels Alps ....
però muntem la tenda i ben aviat descobrim.. quina sorpresa... que no som les uniques catalanes a la zona....
només coincidim a l'estada de joves alpinistes!! i amb alguns bons coneguts entre ells!!

Com que la meteo és força insegura busquem en el llibre de l'Escalada Plaisir una bona via rapelable...
L'escollida és Dix-huit tentatives pour devenir un Saint-Ogradiste a las Dalles de l'Encoula: 10 llargs repartits entre una part dreta i atlètica per deixar pas a plaques variades i de granit immillorable.

El dia s'ha aixecat radiant, l'aproximació és senzilla però una mica llarga: sortir de la Berarde, també es pot sortir directament del Càmping en direcció al Glaciar de Chardon, tot seguint un camí ben fresat, quan portes uns 30 minuts ja veus unes gran plaques creuades per una bonica cascada, abans que la cascada creuí el camí, trobes una fita que et porta per un camí ben dret fins el peu de la paret. Nosaltres una mica despistades i mirant més cap als cims que al camí .. no ens adonem del trencall i anem fent animadament, fins que veiem que la nostra paret s'allunya i ens toca refer part del camí i agafar el trencall. En total una hora i mitja que deu poder reduir-se a una.

L1. 5c. llarg molt bonic, un mur recte que es va redreçant fins a desplomar lleguerament... molt bon canto i passos atlètics. Ben protegida allà on cal.

L2. 5c+. Superar petis desploms fins un passet d'adherència i fe (on tot just esta la Clara). Després un tros una mica humit i força finet...que sovint es deu trobar així perquè està generosament equipat.

L3. 5c Una bona placa fins un pas força atletic...dels que se'm donen força malament...que acabo solucionant amb un bon a0 per després haver-me de guanyar les garrofes per sortir de la mena de diedre desplomat que formava. Després ja més fàcil fins la reunió.
L4 . 5b. Aqui ja comença el festival de placa, primer més dreta i despres més fineta...

En arribar a la R el tema ja comença a estar justet: els núvols ha anat apareixen, augmentant i ennegrint-se... aviat sembla que comencen a caure les primeres gotes.. dubtem..
hem fet el tam més difícil i ens queda un disfrutada sobre plaques diuen que sempre excel.lents... el següent llarg es veu magnific...

però no volem agafar una bona remullada el primer dia d'escalada!!! La cordada que ens precedia decideix rapelar, uns que n'hi haviem vist pel costat també estan baixant..

Això ens fa decidir ..cap abaix! La pluja ens respecte i quan tot just estem fent la cervesa a la Berarde cau una bona tamborinada que s'allarga tota la nit.

La Vall

Tenia moltes ganes de tornar a veure aquesta imatge i saber com em sentiria, vaig obrir la porta del cotxe ràpid, vaig mirar amunt i allà estaven... les agulles de Chamonix: Midi, Plan, Blaitiere, Charmoz, M, tant radiants com sempre i el meu cor es va il·luminar pensant en les seves parets. La màgia no havia desaparegut.

Però avui no estava aquí per escalar, veníem amb els esquis, cansats del viatge i el Grand Paradiso, però la baixada per la Vallée Blanche era una temptació massa gran per no intentar aprofitar-ho. Les previsions, per variar eren nefastes... però el Gran Paradiso ens havia ensenyat a no perdre l'esperança.

Ens llevem de bon matí i el cel està sorprenentment blau, algunes boirines...però un fort vent remou tota la vall. Esmorzem i decidim apropar-nos al telefèric. Baixem a preguntar per seguir amb la nostre tossuderia... però no deixa de sorprendre’ns quan ens diuen que a dalt no fa vent i esta a -2.

Ràpidament ens preparem incrèduls.... i em comencen a entrar totes les pors, la meva temuda aresta de baixada de l'aiguille, les esquerdes, trobar el camí correcte... el temps , es mantindrà? En Blai, Jordi, Riki i jo estem a la porta que dóna accés a la aresta encara totalment incrèduls de ser allà.

El temps és bo, fa massa calor potser i les boirines juguen amb els cims. Les fotos que havia vist de gentades baixant per l'aresta no es corresponen: 3 esquiadors baixen lentament, mentre uns altres han decidit escurçar camí i salten de l'aresta amb els esquis, 2 més semblen voler fer l'aresta Midi Plan..

La sol.litud de la gran vall és immensa.

Els dos passamans de l'aresta em tranquil·litzen, però ha caigut una bona nevada aquesta nit, potser uns 20,25 centímetres i la neu acabada de caure llisca sobre la neu dura, però mica en mica anem avançant cada cop més tranquil·lament. Sens dubte la millor manera de iniciar-se en aquesta aresta on tants cops m'havia somiat.
Ens calcem els esquis, mirem altre cop la vall....
la Dent du geant, les Grandes Jorasses, el Montblanc de Tacul, el glaciars...em sento molt i molt petita..

i preguntem als tres esquiadors amb els que ens hem ajuntat...
???
Ens indiquen més o menys el camí i ens llancem per una pala de neu pols on nomes es dibuixen unes poques traces...

La sensació de baixar per la neu pols amb la immensitat que ens rodeja és d'aquelles que queda per sempre en la memòria.

Les pales s'acaben i arribem a l fons d'una vall amb gegantines i amenaçadores esquerdes, les traces les esquiven... nosaltres també.

És difícil saber el camí correcte, seguim les traces, ens mirem, mirem als companys desconeguts seguim, cada cop a l'esquerra, més pales, més dubtes, més esquerdes, més a l'esquerra... fins que tenim ben a prop unes magnífiques parets de granit....
ja devem ser prop d'Envers!!
la pendent s'accentua i les parets tanquen unes canals...i si, ben avall veiem el Refugi de Requin.

Recordem unes indicacions que li havien fet al Blai,..
si vas a l'esquerra trobaràs unes canals de 45 graus...
doncs sí devem ser tot just aquí... no esperava això de la Vallée Blanche....
La neu una mica estovada ens permet però baixar còmodament, encara que apareix un altre factor per no relaxar-nos nombrosos allaus de fusió apareixen arreu... ufff....
El sol ja s'ha apagat i les boires cobreixen completament els cims més alts...

Ens espavilem i ben aviat arribem a l'alçada del refugi...
Miro embadalida aquestes agulles que no havia vist mai, la dent du Requin, Lepiney, la fina aiguille de la republique, ...
però el tema no està per distreure's massa...

una altra canal i ja veiem la gran mer de glaç més a prop, aquí la neu ja és més escassa...un flanqueig per sobre un gran allau, unes quantes pedres i per fi arribar aquest cop a una còmode canal que ens porta al Glaciar!
Respirooo!


La Mer de Glaç és això una autèntic mar de glaç.. i a aquestes alçades de la temporada quasi sense neu... neu que nomes cobreix algunes estranyes fondalades....
Ara toca remar a mesura que el dia es va cobrint més i més.... una bona estona d'esquiar per la barreja de glaç, pedres, neu i també aigua...fins arribar a Montevers quan tot just comencen a caure algunes gotes, pugem amb el telefèric... ja estem farts de mullar-nos.

tot just arribem pugem al tren i per fi sentats al vago camí de Chamonix podem relaxar-nos i somriure! conscients d'haver compartit un dia inolvidable!

Nota 1. Com sempre les millors fotos són dels companys;)