Dôme de Neige... a la propera.

Com l'any passat volíem fer una escapadeta ràpida els Alps i el cim escollit en aquest cas era el Dôme de Neige als Ecrins. Com l'any passat la meteo era incerta (millor que aquí) però animats ens varem decidir a intentar-ho.

Després d'intentar totes les combinacions possibles ens va tocar sortir ben tard de Barcelona i arribavem al Prat de Madam Carle o bé a la seva avantsala primaveral ben passades les 6 del matí, sota un intens aiguaneu, que ens obliga a muntar la tenda encara que sigui per poder descansar un parell d'hores.
Això si quan sortim ens saluda un bon sol.
Quina sensació sortir de la tenda i contemplar com de repent aquell paisatge apregut del no res!
El que arreglar els trastos amb les hores dormides ens costa una mica més dels que esperavem...
i quan comencem a pujar ja es comença a tapar altre cop.

Un cop atravessat el Prat amb un bon gruix de neu enfilem cap el glaciar, aquí en alguns punts hem de descalçar-nos deiverses vegades els esquis, carretejar i fins i tot una petita grimpada bastant expo que fan enlentir la marxa i que fem ja els últims metres fins arribar al refugi del Glaciar Blanc sota una intensa nevada. Encara ens queda una estona per arribar al refugi dels Ecrins i la visibilitat és molt dolenta, arrosseguem les poques hores dormides... i la temptació es massa forta....

Farem nit al Refugi del Glaciar Blanc on estem sols. El tracte es perfecte: el refugi comodíssim, el menjar excel.lent i abundant i ens sentim plenament acollits de la forta nevada que no para de caure. La decissió pel dia següent es presenta complicada: la meteo segueix irregular, la nevada és important i al refugi ens diuen que poden haver ben bé 80 cm de neu nova a la que ens acostem al cim, un grup amb guia i un parell de esquiadors més estan al Refugi dels Ecrins i si la meteo ho permet ho intentaran. Fa dies que la meteo és dolenta i no hi ha traça oberta.
Per bé que nosaltres tenim un desnivell de 1500 metres decidim intentar-ho.



Sortim en clarejar una mica, hem d'obrir la traça fins el Refugi dels Ecrins, i a bon ritme hi arribem ben aviat, el passem i tenim el nostre objectiu a la vista ben majestuos!
Observant amb detall podem veure els dos grups: dos esquiadors machines més avançats i el grup de 7 més compacte. Per un moment creiem que el farem... apretem una mica ...

Però ben aviat el somni desapareix, el grup de 7 no avança, poc després els veiem baixar, poc després les machines baixen també obrint una traça perfecte en aquella pendent de somni!

Poc després ens explicaran que la neu no tenia prou solidesa i semblava que anava a caure tot...

Quan ja anem tornant, ben aviat el temps comença altre cop a tapar-se, quan ens despedim del Dôme ja esta cobert per les boirines
i així ja deixem el Refugi dels Ecrins fins la propera...
per endinsar-nos en la boira més absoluta..
Torna a nevar amb força fins ben passat el Refugi del Glaciar Blanc, a partir d'allà més boira que es va aclarint progressivament per deixar pas a la pluja, però facilitant nos buscar el camí de baixada fent una mica d'esqui trial

i arribar altre cop al Prat ...
Les sensacions...
potser varem ser una mica conservadors, però ni arriscant més haguessim arribat gaire més lluny, per tant teniem una bona sensació d'haver pres les decisions més sensates, d'haver disfrutat amb bon humor d'aquestes Muntanyes que estaven esplendides, bellísimes i solitaries en tot el seu esplendor.

En resum, a vegades fer cim és el menys important....

La Pica

Aquest cap de setmana de repent es va tornar complicat: era divendres a migdia i no sabia si marxava, en un hora o dos, dissabte o tan sols on anava. Bé, si que era clar que volia fer un cim amb desnivell per veure com estaven les forces per d'aquí 15 dies :-) i ves per on amb les idees tan poc clares al final va prevaler-ne una que portavem rera molt de temps: la Pica d'Estats.
Encara era un cim que tenia pendent!

En arribar al pàrquing de l'Artigue, ja veiem que haurem de carretejar els esquis una bona estona, la cota de neu és veu molt amunt, la calor és gran i la pujada feixuga amb els esquis i les botes. Més de dues hores abans no comencem a veure les primeres llesques de neu, per sort el dia es va ennuvolant.

fins i tot quan arribem al refugi apareixen les primeres boires.
Al dia seguent ens llevem aviat i el temps segueix ennuvolant però es va aclarint amb un nuvols alts i uns de baixos que van i venen. Una primera pujada i un bon flanqueig fins arribar a l'estany.


Un tram obligat de bona pujada i un bon seguit de comes que anem pujant fins a tenir el Montcalm a tocar. Aquella sensació tan agraida de quan vas al cim més alt de la zona: veus que gaire bé ja estas per sobre de tots i intueixes que no queda gaire. Divisem l'agulla entre boires, ja queda poc...La baixada es deixa fer bé, encara una mica dura a l'inici i més tova al final però molt molt esquiable, ben llarga i poc obligada fins el refugi.

Després toca intentar enllançar el laberint de les llesques de neu...
...fins que s'acaba i altre cop toca alçar els esquis, però la baixada és molt més agraïda.
En una sorprenent poca estona pel que recordvem estem abaix i la Pica ja és al sac!

Pic del Pinetó i baixada per la Canal d'Estanyeres?

Després de fer la via de l'Alba i una mica més, mentres petava la xerrada tot provant els embotits a la Font de les bagases, van arribar els esquiadors, una mica més de xerrada, més embotits....i cap amunt a veure el Barça!

El Diumenge seguint les recomanacions dels indígenes ens varem encaminar tots mandrosos després de la festa futbolera cap el pic del Pinetó. Quan arribem a les planes de Son veiem que esta ben pelat i que ens tocarà carretejar els esquis una bona estona. Una sensació ben estranya caminar per boscos ben primaverals amb tota la patuleia.


Seguim el camí ben marcat fins un pla des del que ja divisem el refugi del Pla de la font i on ja podem calçar-nos els esquis .

Després carenejem per la Serra de les Closes, tot en el límit del bosc per trobar bona neu fins que tenim a l'abast les vistes del pic de Mil Potros i rera el Pinetó

En aquest tram les vistes sobre el Parc natural són magnífiques

Una bona colla d'isards surten corrents en sentir-nos, quan ens encaminem a les primeres pales del Mil Potros.
Fet el primer cim ens queda carenejar i una suau pujada, on ja es noten els més de 1.000 metres de desnivell i que es fa eterna, ens condueix al Pineto propiament dit. Brutal foto de les plantes del cim...
i la baixada ens espera. Una vegada més, com totes les sortides d'aquest any ens sorpren l'absoluta soledat que ens envolta.
Els indígenes ens havien dit que al segon coll anessim a buscar una canal orientada a nord que semblava que no... però era que si..
Baixem el coll ...
i la vista de la canal ...glups.. si sembla que caurem al precipici, ens acostem dubtosos...
i si!! una perfecte ampla canal, com de somni, ben dreta amb petits abrets decorant-la
baixem primer amb precaució, arbrets petits on tots són grans, i purges ens alguns dels costats, més la inclinació de la pala... però tot sembla correcte...
i la neu que al principi sols es deixa fer va millorant a la que la canal s'aixample i es fa més humana fins ser una disfrutada total
un altre descens perfecte! superrecomanació! després ja queda intentar seguir les clapes pel mig del bosc, molt divertit! per intentar carretejar els esquis el menys possible
... i trobar el camí de tornada entre la vegetació, però els diferents dies d'esqui de muntanya van fent el seu fruit i en un tres i no res ( una mica increiblement per ser nosaltres ;) ja estem orientats i en el camí ben fresat que ens dura a les furgos altre cop

un cap de setmana fantastic!

Finestrelles...sempre ventós.

Dels pocs dies que he fet activitat aquesta setmana santa, vaig intentar per segona vegada la ruta dels tres colls a Núria, però com l'anterior, el dia es va aixecar molt ventós i ens va fer desistir de l'intent. Les condicions, tot estava molt pelat i el fort vent feien pensar que seria un dia ben desaprofitat.

Però els intents sempre tenen la seva recompensa....i si aquest dia que anavem a fer colls vàrem fer cim, tinguerem el premi d'un baixada per les bones pales que baixen cap a Núria en condicions excelents, sens dubte la millor de la temporada.

No recordava que la neu primavera al seu punt dones tant de si!

D'aquelles baixades que voldries que no acabes mai.

Pic "sense nom" a la zona de Marimanha

Si potser és la imatge més sorprenent del cap de setmana, Catalunya plena de neu i la motxilla preparada per carretejar els esquis.

Aquest cap de setmana es presentava, per variar, de díficils decisions: neu i/o roca, neu sol, on, risc d'allaus, meteo, fred....

Però a vegades, un cop valorat tot, la idea més estranya d'un divendres al migdia, és la que acaba triomfant...

i si repesquem aquella idea antiga d'anar al Pallàrs?

i si anem a dormir al refu lliure?

Dit i fet, decidim anar cap el refugi d'Airoto des d'Isil i fer algun pic de la zona, busquem a correcuita ressenyes, no en trobem, busquem plànol, no en trobem... més enllà del 1:50.000.

També a corre cuita preparar tots els bartols per sortir de bon, bon matí cap el Pallars.

Quan arribem a Isil la primera sorpresa és que no hi ha neu!
Per estalviar-nos de carretejar els esquis durant una bona estona, comencem fent un canvi de ruta: decidim pujar per unes pistes amb els cotxes per anar a buscar l'alta ruta pirenaica que surt d'Alos d'Isil. Per aquest camí arribarem al refugi per dalt, potser haurem de fer els mateixos metros, però confiem que amb els esquis als peus.

La nostra sort és parcial perquè la pista és bastant precaria i en una obaga trobem força gel. Aconseguim guanyar alçada però no ens apropem massa al nostre objectiu, ens toca fer una horeta amb els esquis i motxilla fins que gira una mica a l'oest i deixa de ser tant solana.

Seguim la pista ja amb bona neu durant una bona estona fins enllaçar amb el que seria l'alta ruta Pirenaica, però esta clar que això és un dir ...

perquè obviament no hi ha cap rastre de camí sinó una gran vall que hem d'anar seguint, tot buscant el camí més senzill , com ja és habitual en les darreres escursions obrint traça i en un paratge ben solitari on destaquen les abundants petjades.... de.. cervols?
Els veiem de lluny i a mi em sembla que tenen unes banyes molt estranyes per ser isards..

La neu és abundant però està molt ventada, ara pols, ara dura, ara crosta... anar amb quatre ulls a les plaques, sempre buscant el lloc més pla. Sort de les machines del grup que incansablement obren traça!

El desnivell és important, la motxilla i la costum d'anar amb 1:25 en lloc d 1.50 tampoc ens ajuda i quan arribem al primer coll...

on hem de girar a l'esquerra per anar a buscar el coll de Moredo quedem parats per la distancia que encara ens espera. La foto d'abaix és feta el dia següent per això la diferència de llum entre les dos fotos. No és aviat... i comencem a notar una mica aquella inquietud de buff...que tot vaig bé.

Alguns dubtes a mig camí, deliveracions, mirar el plànol, remirar-lo però l'hora ens esperona i molt abans del que pensavem ja som al coll i veiem el gran llac d'Airoto!

Més tranquils, treiem pells i ens espera una bona baixadeta, però mantenir l'equilibir amb la motxilla i la neu crosta...provoca alguns bons pinyacus: un bon exercici que fa que que tinguem una bona alegria d'arribar al refugi !!
El refugi està en perfectes condicions i la paraula refugi adquireix tot el seu sentit: flaçades, mantes, llum solar, una magnífica estufeta de llenya, llenya i aliments per utilitzar en cas d'emergència!

Comencem a situar-nos quan sorprentment sentim veus. Una colla de Sant cugat arriba des de la Vall d'Aran, per sort nomes són tres.. i el refugi queda ple però amb espai per tots.

L'endemà la idea és fer algun cim, però com que no hem trobat gaires ressenyes, de fet cap, ens costa decidir-nos..
però al final l'escollit és el Bonabé, que podem fer deixant els trastos al refu. Ens dividim en dos grups, les machines i jo i la resta que recuperant-se de les lesions prefereixen només acompanyar-nos una estona i reservar-se per la tornada.

Els nostres veins de refugi prenen part del nostre camí fins el coll d'Airoto. Surten una mica abans i seguim la seva traça! com canvia el tema! quina comoditat!
Per arribar al coll hi ha un flanqueig bastant exposat, veiem com paren a posar ganivetes, nosaltres ens les posem abans aprofitant la informació.
Realment el flanqueig amb la neu dura et puja l'adrenalina: una pala ben dreta que queda tallada per unes pedres i un petit precipi, però els esquis es claven bé. Impressiona més que no pas la dificultat de l'anar fent! Al tros final, on encara es redreça més, els nostres companys de refugi s'han tret els esquis i han tirat a peu, però clar, coses d'anar amb les machines, nosaltres amb esquis fins dalt... clar que jo aquest tros el faig en apnea!

Arribem al coll i tot emocionats tirem de dret cap el cim que tenim ben visible amb una bonica cresteta, en un plis... ja som dalt i hem de deixar els esquis per seguir per la cresteta, evitant les cornises i amb tot un ambientassu que s'aplana una mica a l'arribar al veritable cim! Per fi hem fet cim!! el primer cim de la temporada!!
Clar que tot mirant alrededor amb unes magnífiques vistes de tot el Pirineu... veiem que no estem al Bonabe!!!
i que importa... és un cim no?
Entre riures anem retornant a buscar el esquis, cap el coll i després cap al refugi.La neu una mica encrostada, es deixa fer, no és d'aquelles de somni però tampoc com l'altre dia a Andorra...i ben aviat som al refugi a juntar-nos amb la resta.

Mengem una mica i ara ens toca reemprendre el camí, pujant al ja conegut camí d'arribada. La pujada fins el coll de Moredo es fa llarga, però mirant el rellotge hem anat força ràpids. A veure com esta la neu per afrontar la llarga baixada. El fet que sigui més aviat fa que la trobem en millors condicions i en un moment som al primer coll on decidim seguir per la dreta, en lloc de continuar seguint les nostres traces de pujada, buscant la zona més dreta i la neu una mica més dura.
I si ho aconseguim: la neu esta més dura i la zona es força dreta amb uns interessants flanquejos sobre el barranc que ens portaran a la zona de bosc sobre la pista, on aqui si! neu pols protegida del vent, ben bé 50 centímetres de neu powder!
Una fantàstica baixadeta fins a la pista per acabar l'excursió! la pista amb esquis, la pista amb els esquis a coll però ara plenament satisfets per un cap de setmana de Pirineu en estat pur!!!