La Pica

Aquest cap de setmana de repent es va tornar complicat: era divendres a migdia i no sabia si marxava, en un hora o dos, dissabte o tan sols on anava. Bé, si que era clar que volia fer un cim amb desnivell per veure com estaven les forces per d'aquí 15 dies :-) i ves per on amb les idees tan poc clares al final va prevaler-ne una que portavem rera molt de temps: la Pica d'Estats.
Encara era un cim que tenia pendent!

En arribar al pàrquing de l'Artigue, ja veiem que haurem de carretejar els esquis una bona estona, la cota de neu és veu molt amunt, la calor és gran i la pujada feixuga amb els esquis i les botes. Més de dues hores abans no comencem a veure les primeres llesques de neu, per sort el dia es va ennuvolant.

fins i tot quan arribem al refugi apareixen les primeres boires.
Al dia seguent ens llevem aviat i el temps segueix ennuvolant però es va aclarint amb un nuvols alts i uns de baixos que van i venen. Una primera pujada i un bon flanqueig fins arribar a l'estany.


Un tram obligat de bona pujada i un bon seguit de comes que anem pujant fins a tenir el Montcalm a tocar. Aquella sensació tan agraida de quan vas al cim més alt de la zona: veus que gaire bé ja estas per sobre de tots i intueixes que no queda gaire. Divisem l'agulla entre boires, ja queda poc...La baixada es deixa fer bé, encara una mica dura a l'inici i més tova al final però molt molt esquiable, ben llarga i poc obligada fins el refugi.

Després toca intentar enllançar el laberint de les llesques de neu...
...fins que s'acaba i altre cop toca alçar els esquis, però la baixada és molt més agraïda.
En una sorprenent poca estona pel que recordvem estem abaix i la Pica ja és al sac!