5.5.08

Fent el Clàssic..

Aquest dissabte havia quedat amb l'Albert per fer una via clàssica...
i que convenia preparar-se...martell, pitons, plaquetes, cordinos, friends, aliens... tota l'artilleria...

Potser tampoc era la millor via per un cap de setmana que seguia volent tranquil, però la curiositat podia més...

Mai havia escalat una via d'aquestes característiques i fer-ho amb un mestre com l' Albert era una excel·lent oportunitat...

La via escollida era la Pany Ferrera al Sentinella, escalada per primera vegada el 1942.

No m'havia fixat mai en aquesta agulla doble que se situa ben isolada del que l'envolta, potser menys imponent perquè el camí de més fàcil accès se situa en una zona superior, però quan arribes a la seva base té un aire ben feréstec.
M'havia estudiat bé els llargs, per veure quin podia fer de primera... i no ho veia clar...
e l tercer.....segur que no... el segon....no.... i el primer....mmm ... em semblava que no...

1er Llarg... es puja a un pedestal fàcilment que queda tallat per arribar al primer burí... on t'has d'inclinar graciosament en el buit... fins arribar-hi.. per poder penjar-te dels estreps


Albert... et toca a tu...;-)))

jo ja vaig trobar el burí la cosa més ronyosa d'aquest mòn...i el pas yuyu total.... però no sabia el que m'esperava..


Un segon burí permet acostar-te a una magnífica fissura horitzontal on uns claus o escarpies no se ben bé (serna encara els dels aperturistes? )... amb arandeles ben rovellades o .. senzillament una mica de corda per estendre la roba, ja fa les funcions, permeten anar flanquejant cap a l'esquerra.

Potser algun ha saltat perquè en un pas necessitem el ultramodern linkam per apurar-lo...

És curiosa la subtilesa que agafen els moviments quan et sents penjada d'aquestes relíquies. Ben aviat arribem a un formós abret tan solid com un parabolt, que marca el final de la fissura i l'inici de la placa que assegurada per tres burins ens conduirà amb una dificultat moderada fins al punt d'unió entre les dues torres.

Ja m'imaginava jo que la reunió no seria per tirar cohets...

però mira em dec estar acostumant .. 4 burins ronyosos... una xapa d'espit roscada per l'Albert... i mmm ..fins i tot dona confiança .

Això si, miro amunt....i...

empal·lideixo...
Les agulles semblen estar separades per una eternitat....
- Això.... es.... impossible...
El tros de paret que ens espera tampoc té un aspecte gaire acollidor un parell de fissures desplomades..

Per sort , l'Albert que te més experiència... em convenç per anar fent..


Llarg 2 . esquiva el primer sostret, seguint una fissura que et permet protegir el pas, després un burí protegeix el flanqueig a la dreta per pujar amunt fins a trobar la seguent fisura que lleugerament extraplomada, te prous claus com per fer amb estreps. La fissura, diria que esta graduada de V+, perquè malgrat desploma sembla tenir bon canto... però l'equipament generós...ament rovellat no aconsella res més que dansar subtilment sobre els estreps...


Després un segon flanqueig a la dreta et permet guanyar un terreny més fàcil, un repiseta, un passet estrany i ja ets al cim.

En el cim trobem un petit pedastal rocós, bastant podrit, per sort dos claus nous amb dues bagues molt noves i un maillon garanteixen una bona reunió i un excel·lent ràpel !

( m'he convertit.. ja al classicisme?)

Doncs si... ja estem al cim ...però al cim del fusell i la Pany Ferrera és la via Normal... al Sentinella...

encara ens queda el tercer llarg...

Quan jo arribo l'Albert ja porta una bona estona mirant-s'ho...

jo m'he dedicat a comprovar que els claus falcats amb fustes són aprova de bombes!!!


doncs si ja estem allà... glups...
la ressenya diu desgrimpada de IV, pas yuyu (bé, ben bé així no..) i grimpada de III....


jo m'ho miro i ho veig impossible..
L'albert em senyala el pas i el veig...si.. sembla possible
la grimpada de III vale...
el que no veiem per res es la desgrimpada de IV...

Per arribar al presa on has de posar el peu per saltar... tens un bon mur d'uns 4 metres, primer senzill però ràpidament ben vertical amb presa petita i directament sobre el buit...

si que el primer el fa del segon.... però es que a mi ni IV em sembla... les preses tan de peu com de mà son enanes...

mmm.. meditem... i com no, l'especialista te l'idea... fàcil... i obvia...
rapelarem fins el pas...i dit i fet... i fantàstic!!

per mi sobre tot... que he fet el més difícil rapelant i el més fàcil de segona.. i ja som al cim del Sentinella!!!

La descripció de la primera ascensió la podem trobar a la web d'Onaclimb.
Gracies Albert, perqué al sentinella es poden reviure les emocions dels aperturistes...
en els claus, en les fisures....
com quan un arqueoleg.. sent el passat en petits fragments de ceràmica...

17 comentaris:

Anònim ha dit...

Luuux !!!

Gràcies a tu per transportar-te al passat tot emulant els atrevits primers ascensionistes que amb molta manya, valor, esforç i unió de cordada es van atrevir a pujar fent aquesta estratègica i espectacular ascensió. Un veritable retall del passat que no hem d'oblidar perquè forma part dels orígens de l'activitat que tots fem i que tenia un caire molt més aventurer, explorador i romàntic, sens dubte!

Genials els retalls arqueològics!! Un post molt clàssic!!!

Una grandiosa abraçada!

flx ha dit...

Quina escalada més ingeniosa! moltes felicitats per la vía. He gaudit molt llegint aquesta entrada.

una abraçada

flx ha dit...

Per cert...que bo el relat de la primera d'en Pany i Ferrera.
Que valents

Piju ha dit...

Hola Lux!
no sabia que t’anava l’arqueologia montserratina...
via autèntica!...i el relat molt bo!

Anònim ha dit...

Xiiiikiiii!!
Felicitats als dos per aquesta clàssica ascensió.... un veritable tresor de museu ;-)))
Segueix disfrutant i superant-te!

Una abraçada!
Vicky

PGB ha dit...

Hey Lux, molt bon relat :)

Jo encara no m'hi veig penjant d'aquests pitons i d'aquestes reunions... ufff quina por! :P

Anònim ha dit...

Alucinante!!!!! me ha encantado , magnifico relato . Petons maca

mchesa ha dit...

Lu!
sorprenent i original relat, m'ha agradat moltíssim! enhorabona!!!

Raquel ha dit...

Ei guapíssima!!
M'ha encantat l'escrit!! I la combinació amb les fotografies, molt ben trobat, genial!!

Una abraçadota!!

Llorenç ha dit...

Ostres!!! ja feia temps que no es llegien per aquí els posts, i menys amb aquest nivell, ben escrit, i sobre una via amb caracter!

felicitats!!!

M'alegro molt de tornar-te a veure per aquí!

lux ha dit...

Albert!
va ser un bon dia i... si això de la tactica Vickylu... seguim un llarg més... si no ho veime clar..cap abaix!!.. es la millor manera d'arribar al cim!!

flx..!!!
la veritat que es una escalada especial, molt diferent...
sempre sorprenent que l'escalada i els escaladors siguin iguals i alhora tan diferents!!!
i si el relat desl aperturistes es genial!!

Piju,
Booonees!
la veritat va ser tot un descobriment...
i una mica el que li diea al flx... i com tu be saps, quantes escalades hi ha.. si saps gaudir-les totes!!

Gracies XIKyyyyy!!
Cuida't molt i recupera't ben aviat...
que ja es hora de compartir corda ;-))

PGB...
jo tampoc... ;-)))
ara que a seguir per agulles ehh??

Eii Montse!!
gracies...
ja us vaig seguint ja... maquines!!!

Gatta,
gracies pero la via era inspiradora..
aviat en fem alguna!

Raquel!!
boneees!!! Ja tinc ganes de llegir els teus posts!! cuida't molt!!!!
una abraçada!!!

Llorenç,
Gracies.. per tot..
a vegades una s'ha de concentrar en la paret...
una abraçada ben forta!!

Estic contenta que us hagi agrada't..
perque el vaig fer amb el carinyu ;-) per les petites coses...

Mingo ha dit...

Lux, felicitats pel relat semblava que i fossim naltres, entre burils fets caldo. De totes maneres alguns claus ronyosos acostumen aguantar força, no sé si és que ja formen part de la roca o que són molt llargs, però un d'aquest em va aguantar un saque de 15 m al Frare Gros, i no es va bellugar ni un pel.
Un saludo i no paris.

lux ha dit...

ei!! Mingo!

es bo de saber que aguanten les reliquies... encara que si no et sap greu prefereixo no probar-ho ;-))

ahh i Merci per les indicacions!!
en aquest cas si que tinc ganes d'acostar-m'hi a veure si m'en surto!!

ens veiem!

Xavi ha dit...

Hola Lu, m'ho he passat molt bé llegint el relat. Hauries de donar classes a la facultat sobre l'arqueologia montserratina, amb tots aquests ferros...quins valents els escaladors d'abans...
Salut!

lux ha dit...

Ei Xavi!
doncs ben segur que tindrien bons consells a donar-nos si els coneguessim més...

Suposo que la questio esta entre coneixer i respectar el passat pero tampoc anclar-se en ell...

una abraçada!!!

Pekas ha dit...

Un peacho de relat... peró t'haig de dir... que se t'ha vist el "plumero" arqueológic.. :-))))

Com et tira la teva eséncia... fins i tot escalant... :-))))

Molt guapo el blogticulo.. m'agradat... :-))))

Petons... "clásics"... :-))))

lux ha dit...

Jajaj Pekas!!
i amb molt d'orgull... :-)

sempre he tingut una bona relacio amb les "pedres" ....

ara d'un altre manera ...
però a vegades el sentiment conflueix...

una abraçada!!