Fent el Clàssic..

Aquest dissabte havia quedat amb l'Albert per fer una via clàssica...

i que convenia preparar-se...martell, pitons, plaquetes, cordinos, friends, aliens... tota l'artilleria...

Potser tampoc era la millor via per un cap de setmana que seguia volent tranquil, però la curiositat podia més...

Mai havia escalat una via d'aquestes característiques i fer-ho amb un mestre com l' Albert era una excel·lent oportunitat...

La via escollida era la Pany Ferrera al Sentinella, escalada per primera vegada el 1942.

No m'havia fixat mai en aquesta agulla doble que se situa ben isolada del que l'envolta, potser menys imponent perquè el camí de més fàcil accès se situa en una zona superior, però quan arribes a la seva base té un aire ben feréstec.

M'havia estudiat bé els llargs, per veure quin podia fer de primera... i no ho veia clar...
e l tercer.....segur que no... el segon....no.... i el primer....mmm ... em semblava que no...

1er Llarg... es puja a un pedestal fàcilment que queda tallat per arribar al primer burí... on t'has d'inclinar graciosament en el buit... fins arribar-hi.. per poder penjar-te dels estreps

Albert... et toca a tu...;-)))

jo ja vaig trobar el burí la cosa més ronyosa d'aquest mòn...i el pas yuyu total.... però no sabia el que m'esperava..

Un segon burí permet acostar-te a una magnífica fissura horitzontal on uns claus o escarpies no se ben bé (serna encara els dels aperturistes? )... amb arandeles ben rovellades o .. senzillament una mica de corda per estendre la roba, ja fa les funcions, permeten anar flanquejant cap a l'esquerra.

Potser algun ha saltat perquè en un pas necessitem el ultramodern linkam per apurar-lo...

És curiosa la subtilesa que agafen els moviments quan et sents penjada d'aquestes relíquies. Ben aviat arribem a un formós abret tan solid com un parabolt, que marca el final de la fissura i l'inici de la placa que assegurada per tres burins ens conduirà amb una dificultat moderada fins al punt d'unió entre les dues torres.

Ja m'imaginava jo que la reunió no seria per tirar cohets...

però mira em dec estar acostumant .. 4 burins ronyosos... una xapa d'espit roscada per l'Albert... i mmm ..fins i tot dona confiança .

Això si, miro amunt....i...

empal·lideixo...

Les agulles semblen estar separades per una eternitat....

- Això.... es.... impossible...
El tros de paret que ens espera tampoc té un aspecte gaire acollidor un parell de fissures desplomades..

Per sort , l'Albert que te més experiència... em convenç per anar fent..

Llarg 2 . esquiva el primer sostret, seguint una fissura que et permet protegir el pas, després un burí protegeix el flanqueig a la dreta per pujar amunt fins a trobar la seguent fisura que lleugerament extraplomada, te prous claus com per fer amb estreps. La fissura, diria que esta graduada de V+, perquè malgrat desploma sembla tenir bon canto... però l'equipament generós...ament rovellat no aconsella res més que dansar subtilment sobre els estreps...

Després un segon flanqueig a la dreta et permet guanyar un terreny més fàcil, un repiseta, un passet estrany i ja ets al cim.

En el cim trobem un petit pedastal rocós, bastant podrit, per sort dos claus nous amb dues bagues molt noves i un maillon garanteixen una bona reunió i un excel·lent ràpel !

( m'he convertit.. ja al classicisme?)

Doncs si... ja estem al cim ...però al cim del fusell i la Pany Ferrera és la via Normal... al Sentinella...

encara ens queda el tercer llarg...

Quan jo arribo l'Albert ja porta una bona estona mirant-s'ho...

jo m'he dedicat a comprovar que els claus falcats amb fustes són aprova de bombes!!!

doncs si ja estem allà... glups...
la ressenya diu desgrimpada de IV, pas yuyu (bé, ben bé així no..) i grimpada de III....

jo m'ho miro i ho veig impossible..

L'albert em senyala el pas i el veig...si.. sembla possible

la grimpada de III vale...

el que no veiem per res es la desgrimpada de IV...

Per arribar al presa on has de posar el peu per saltar... tens un bon mur d'uns 4 metres, primer senzill però ràpidament ben vertical amb presa petita i directament sobre el buit...

si que el primer el fa del segon.... però es que a mi ni IV em sembla... les preses tan de peu com de mà son enanes...

mmm.. meditem... i com no, l'especialista te l'idea... fàcil... i obvia...
rapelarem fins el pas...i dit i fet... i fantàstic!!

per mi sobre tot... que he fet el més difícil rapelant i el més fàcil de segona.. i ja som al cim del Sentinella!!!

La descripció de la primera ascensió la podem trobar a la web d'Onaclimb.

Gracies Albert, perqué al sentinella es poden reviure les emocions dels aperturistes...

en els claus, en les fisures....

com quan un arqueoleg.. sent el passat en petits fragments de ceràmica...