7.7.09

Fent el lloro. Realitat virtual V+ ae

Junt amb el Cavall, per mi el Lloro és una de les agulles més boniques de Montserrat. Sempre m'ha cridat l'atenció amb la seva forma esvelta i curiosa. Per això va ser fàcil amb el Wolfgang que també la tenia pendent de feia temps de trobar el dia per anar a fer-la.

Em feia respecte la part de baix de la via una serie de ximeneies/diedre que tothom parlava de bruts i de poca confiança, però alhora ben equipats i això em tranquil·litzava. Darrerament algun diedre que havia provat fen esportiva no havia anat tant malament....

L1. IV+ 30 m. M'hi poso, no veig cap seguro, ni lloc on posar res... però ho intento a la que porto uns 5 metres i venen les primers dificultats reals: un tros de diedre bastant llis, però tombat... em bloquejo... no puc tirar amunt em sento molt insegura escalant en oposició...
total que cap abaix.. i li cedeixo gentilment i compungida xemenia i diedres al company.
De segona tampoc és que ho passi gaire bé... em costa troba un posició còmode: un tros en diedre, l'altre amb ramonage... però patint com si es tractes d'un grau molt més difícil
També s'ha de dir que hi ha tres seguros en tot el llarg i quan sembla que no hi hagi cap dificultat.

L2. V+ 15m Un pas desplomat , aquest cop ben protegit i després ja de seguida la reunió.
L3- L4. V+/V 40 m. Una xemeneia força llisa que es puja primer en diedre i després en ramonage... Carai perquè em costa tant!! després un placa força molsosa ben protegida fins la R3 que no hi és. Ell llarg s'ha d'empalmar i aquí ja al·lucino: el que seria el quart llarg és un llarg d'un 20 m d'una xemeneia molsosa amb un únic spit i un pont de roca radioactiu separats per 30 centímetres.
Jo el vaig fer en ramonage... una mica millor que els anteriors, però tot i així suo lo meu i no de la calor. Això si em menjo les maduixetes que trobo pel camí...

L5. V 20 m. veig un placa! s'ha acabat l' agonia. i cosida de parabolts! ja tiro jo...!!!!
i sembla que amb això s'acaba el meu patiment!
L6. V/ae. 35m. també segueixo jo... un llarg divertit de anar fent ara una mica en lliure ara un a0. Carai com potser que ara m'hi trobi tant be!
L7. V+ ae. 25m. Segons la ressenya de l'Eduard aqui hi ha el pas obligat més dur de la via...
No vull ni pensar com deu ser, si jo m'he arrossegat com un cuc abaix...bé potser això es el que hagués necessitat....
Aquest llarg és xulo una grimpadeta de IV i després un llarg ben dret d'artificial i la sortida si un pel fineta.. però per mi res a veure amb els passos de ramonage de baix.

L8. Ae/V 35 m. Ara venen els llargs pels quals estàs aquí, com que ja he destrossat tot l'ordre li dic el wolfgang que trii que a mi m'és igual .. i la magnifica placa de la panxa del lloro és per mi.
comença amb un passets tontos per després ja entrar en matèria... els passos són llargs però m'hi trobo a gust, disfruto amb tot el pati creixent al meus peus. Quan estic a mig llarg se sent un bon enrenou... ????
altre cop... i pregunto ..
això és el que sembla ??
a l'unisono el Wolfgang i la cordada que ens seguien ... assenteixen ...són trons!!!
però si hi ha sol i no es veu un núvol.... segueix tronant una estona intento espavilar .. però això de l'artifo té el seu ritme ..la sortida en lliure (V) i ja soc a la R de sota el bec.

L9 Ae/ IV 20m. El famós bec del Lloro...són quatre passets de sostre... comença el wolfgang i en un plis ja és al bec i ben aviat es perd de vista. En el meu torn el vent de tempesta sembla apretar i em fa donar unes quantes voltes, però aquí l'artificial és molt poc exigent i la sortida fins i tot diria que sobren .... No en podrien posar algun al ramonage de baix?
La vista de la via des del bec és espectacular!! quin pati!

Des del cim veien els núvol una mica més enllà del Bruc .. sembla que no s'acostaran....
respirem tranquils, ben contents d'arribar a dalt i enfilem el ràpel de baixada!

Per fi ..el Lloro, però tinc un gust una mica agredolç, l'¡nici de la via no m'ha agradat gens...i a més m' ha ensenyat totes les meves limitacions!
Bé, això podria ser un factor positiu... continuar treballant el diedre, tranquilitzar-me amb el ramonage... i pensar que per mi no es el mateix un V de placa que un V de diedre. Una lliço per dura que sigui sempre és una lliço ;)
i de tota manera ara mirare el Lloro com un amic ja conegut!

10 comentaris:

Raquel ha dit...

Guapi!!!
Com és que et costa? Doncs és ben senzill, no? Doncs per què no es pot ser la reina de les plaques i la reina dels díedres (això dels remolages... ja m'expicaràs què coi és! jijii... la meva ignorància... El cuc?)!!! Però oi que els vas fer encara que fos de segona? Nenaaa, que volies, fer tota la via tu de primera o què? Jijiji...!!!
Campiona, que ets una campiona!! Campiona de les plaques, dels díedres i dels remolages... (jiji... siguin el que siguin)!! I saps per què? Per què ets la Reina de l'auto superació, i això ja val per tot!!
I... guapa, més que guapaaaa!!
Que m'ha encantat la teva piada... per què t'hi he vist... i això ja saps que em fa feliç!!
Per cert... no voldries pas repetir-la, oi? És que jo la tinc pendent... jijiji!!

Mingo ha dit...

Felicitats per l'escalada. Personalment a mi aquesta via no em va agradar, malgrat la zona del bec i la tirada anterior tenen molt d'ambient. La via normal, tot i ser curta està força bé.
No pares, el que jo et deia estas feta una fress climbing.

Eduard ha dit...

Felicitats!!
Jo també em quedo amb la part de dalt, tot i que no tinc tants problemes amb els ramonages, serà pq tinc forma de tascó?? De totes maneres pujar al cim del Lloro és quelcom especial, és una agulla que desperta la imaginació... Per cert, vau veure al penúltim llarg aquell bong-bong que s'aguanta d'una manera màgica... Això sí que fa iuiu :P

Unknown ha dit...

Bona entrada al blog, Lurdes, i fotos molt guapes!
I felicitats per les teves ganes de superar els reptes, veuràs que aviat les xemeneies et faran menys respecte si t'hi poses a practicar una mica. No hi ha res que no es pugui aprendre, encara que sí que costa...

Jaumegrimp ha dit...

Enhorabona! bona piulada, molt viscuda! a mí no s'em dónen malament els ramonages ni les xemeneïes, però la mania de no posar-hi res si que em fot! clar si no ti poses nerviós són molt segures, però un s'hi ha d'acostumar, ho superarem segur!!

lux ha dit...

Jajajaj Raquel!!
Sí, és que jo ho vull tot!!
el fàcil a vegades és conformar-se..però a mi m'agrada arriscar-me no en el sentit d'exposició ..ehhh? sino en el sentit d'arriscarme a fracassar.. i avui sentia una frasse que m'ha agrada't :

" No tinguis por del fracàs intenta-ho un cop més... fracassa millor" ;))

ahh i repetir-la ... jajaj ...doncs ara no.. però no ho descar-t'ho ;)

gracies Mingo. La veritat que es bastant lletjota la primera part, però semblava una bona manera de pujar al Lloro, com a minim més llarga;).. i de fer.. faig el que puc.. intento aprofitar .. que a vegades no toca més remei que parar: mira com plou aquesta setmana ;)

jajaja Eduard!! ostres és curios això del Ramonage perquè segur que es la tecnica més segura i més classica! i tu ets un bon classic!.... ..suposo que per això com diu el Jaume moltes vegades estan força nets.

i el Bong.. increible.. totalment surrealista i ames estava ple d'escarbatets!...potser ells l'aguantaven perquè mira que t'hi penjes bén penjat!

Wolfgang!! moltes gràcies!
sobre tot pel dia!! Despres a la passada.. ja ho no ho veia tant terrible...pero res per mi tot un crack!!

No se qui em deia que feia practiques al passadis de casa...
però ja ho he probat al meu i es massa ample ;) haure de buscar una altre estrategia... ;)
una abraçada! i eii la Part e dalt va ser xulissima! també ho he de recordar!!

Gracies pels anims Jaume!
tens tota la rao, quan ho penses fredament ostres! per la posicio és molt més segura, però has de mantenir la calma...
segur que si!!

Eduard ha dit...

No... Els escarbatets no aguantaven el bong, el volien acabar de treure!!

Raquel ha dit...

Mmmm... m'encanta la frase!! Gràcies, jo també la posaré en pràctica!!

Unknown ha dit...

Lu!!! com sempre vaig tard!!!
jajaja
Per parts:
el que feia pràctiques de ramonage al passadís de casa és el 6q, el company de la Nuri i company d'aventures invernals a la neu.
Sobre la frase mmm ... em fa recordar una famosa frase del Riki que deia, si no cau és que no t'estàs esforçant, i jo vaig li faig cas i ...
El que realment jo volia preguntar és si havíeu trobat una càmara digital que vaig perdre fa un temps. Rondava el mes de febrer i com que es una zona soleia i arrassarada vaig enganyar els kutres per anar-hi... Total que amb el fred va caure la càmara, segur que no estava entre les maduixeres? o potser se l'han menjat els escarbatets???
Felicitats per la piada, i per les fotos, m'has fet reviure moments intensos!!!
Muacs!!!

lux ha dit...

Eduard!
potser si!!
els escarbatets s'han menjat la camara del Blai i ara van a pel Bong!!

raquel!
supos que es desdramatitzar i quan no pot ser, no pot ser ... encara que faci mal!
i anra provant..
un abraçada!

Blai!!!

aixi que el 6q? doncs haure de convidar-me a casa seva, o creixer una mica perque a casa queda molt expo!

Ja pensava amb vosaltres i el vendaval que feia allà dalt! ideal en hivernal ...per posar al curriculum ;)

un petonàs!
i a cuidar-se!!!