Fent el lloro. Realitat virtual V+ ae

Junt amb el Cavall, per mi el Lloro és una de les agulles més boniques de Montserrat. Sempre m'ha cridat l'atenció amb la seva forma esvelta i curiosa. Per això va ser fàcil amb el Wolfgang que també la tenia pendent de feia temps de trobar el dia per anar a fer-la.

Em feia respecte la part de baix de la via una serie de ximeneies/diedre que tothom parlava de bruts i de poca confiança, però alhora ben equipats i això em tranquil·litzava. Darrerament algun diedre que havia provat fen esportiva no havia anat tant malament....

L1. IV+ 30 m. M'hi poso, no veig cap seguro, ni lloc on posar res... però ho intento a la que porto uns 5 metres i venen les primers dificultats reals: un tros de diedre bastant llis, però tombat... em bloquejo... no puc tirar amunt em sento molt insegura escalant en oposició...
total que cap abaix.. i li cedeixo gentilment i compungida xemenia i diedres al company.
De segona tampoc és que ho passi gaire bé... em costa troba un posició còmode: un tros en diedre, l'altre amb ramonage... però patint com si es tractes d'un grau molt més difícil
També s'ha de dir que hi ha tres seguros en tot el llarg i quan sembla que no hi hagi cap dificultat.

L2. V+ 15m Un pas desplomat , aquest cop ben protegit i després ja de seguida la reunió.
L3- L4. V+/V 40 m. Una xemeneia força llisa que es puja primer en diedre i després en ramonage... Carai perquè em costa tant!! després un placa força molsosa ben protegida fins la R3 que no hi és. Ell llarg s'ha d'empalmar i aquí ja al·lucino: el que seria el quart llarg és un llarg d'un 20 m d'una xemeneia molsosa amb un únic spit i un pont de roca radioactiu separats per 30 centímetres.
Jo el vaig fer en ramonage... una mica millor que els anteriors, però tot i així suo lo meu i no de la calor. Això si em menjo les maduixetes que trobo pel camí...

L5. V 20 m. veig un placa! s'ha acabat l' agonia. i cosida de parabolts! ja tiro jo...!!!!
i sembla que amb això s'acaba el meu patiment!
L6. V/ae. 35m. també segueixo jo... un llarg divertit de anar fent ara una mica en lliure ara un a0. Carai com potser que ara m'hi trobi tant be!
L7. V+ ae. 25m. Segons la ressenya de l'Eduard aqui hi ha el pas obligat més dur de la via...
No vull ni pensar com deu ser, si jo m'he arrossegat com un cuc abaix...bé potser això es el que hagués necessitat....
Aquest llarg és xulo una grimpadeta de IV i després un llarg ben dret d'artificial i la sortida si un pel fineta.. però per mi res a veure amb els passos de ramonage de baix.

L8. Ae/V 35 m. Ara venen els llargs pels quals estàs aquí, com que ja he destrossat tot l'ordre li dic el wolfgang que trii que a mi m'és igual .. i la magnifica placa de la panxa del lloro és per mi.
comença amb un passets tontos per després ja entrar en matèria... els passos són llargs però m'hi trobo a gust, disfruto amb tot el pati creixent al meus peus. Quan estic a mig llarg se sent un bon enrenou... ????
altre cop... i pregunto ..
això és el que sembla ??
a l'unisono el Wolfgang i la cordada que ens seguien ... assenteixen ...són trons!!!
però si hi ha sol i no es veu un núvol.... segueix tronant una estona intento espavilar .. però això de l'artifo té el seu ritme ..la sortida en lliure (V) i ja soc a la R de sota el bec.

L9 Ae/ IV 20m. El famós bec del Lloro...són quatre passets de sostre... comença el wolfgang i en un plis ja és al bec i ben aviat es perd de vista. En el meu torn el vent de tempesta sembla apretar i em fa donar unes quantes voltes, però aquí l'artificial és molt poc exigent i la sortida fins i tot diria que sobren .... No en podrien posar algun al ramonage de baix?
La vista de la via des del bec és espectacular!! quin pati!

Des del cim veien els núvol una mica més enllà del Bruc .. sembla que no s'acostaran....
respirem tranquils, ben contents d'arribar a dalt i enfilem el ràpel de baixada!

Per fi ..el Lloro, però tinc un gust una mica agredolç, l'¡nici de la via no m'ha agradat gens...i a més m' ha ensenyat totes les meves limitacions!
Bé, això podria ser un factor positiu... continuar treballant el diedre, tranquilitzar-me amb el ramonage... i pensar que per mi no es el mateix un V de placa que un V de diedre. Una lliço per dura que sigui sempre és una lliço ;)
i de tota manera ara mirare el Lloro com un amic ja conegut!