Fent la turista per Montrebei : Paul Lalueza

No em passa gaire sovint, però he portat unes setmanes que la feina m'ha desbordat, oblidant-me de fer plans el cap de setmana, treballar a tot hora, dormir poc, i pensar nomes en feina feina...

I això que un d'ells coincidia en un cap de setmana de tres dies, de bona previssió, de neu encara abundant, de magnífiques parets al sol i bones temperatures....

En aquest panorama, dissabte que era un dia de feina d'espera angoixant dos bons amics em recullen, i m'apunto al pla que diguin i on vulguin!!... perquè les possibilitats d'abandó a l'últim moment són altes.

Però finalment divendres amb un viatge una mica accidentat i trucades de feina perseguint-me estic dormint al prat de Montrebei!!

Si , el mític prat de Montrebei.....

quan al mati desperto i veig la paret em quedo sense ale....

Bufff.... ara entenc el sentit de la paraula vertical!!

I és que Montrebei té molt de mític per mi, des que vaig sentir per primera vegada el nom que l'associó a vies exigents, pocs equipades, de grau duríssim, compromís alt i grans i potents escaladors. Vaja tot el contrari que el tipus de vies on em trobo comode i de l'altre que dir...

l'etiqueta que mai escriuria al blog.

Però també hi ha altres maneres de coneixer llocs i si al Wolfgang i al Jesús no els importava que no tires de primera cap llarg, a mi tampoc...

Montrebei m'impressionava i el meu cap estava bastant a can pistraus amb tots els problemes de feina, un dia excel.lent per posar cara a un fantasme i gaudir de l'escalada de manera diferent.

La via escollida va ser la Paul-Lalueza, tampoc ens hem de passar..

una de les més assequibles de la paret i que en la part superior recorre una interminable xemeneia.

La via clarament té dos parts, els primers llargs en lleugera tendencia a la dreta, són menys verticals i de manera bastant comode van a buscar la xemeneia que caracteritza la via. En aquest llargs, el grau contra el que m'esperava el vaig trobar ajustat, ajustat de les grans clàssiques però no desfassat. Després d'un petit tram d'a1 sobe claus ronyosos comença la festa....

Per sort la xemeneia comença més fàcil...pots anar-te acostumant a veure quina tactica anira bé, per anar complicant-se mica en mica, convertint-se en un autèntic master en els darrers dos llargs.

L'equipament de la xemeneia ben clàssic potser un clau per llarg, posssibilitats d'assegurament... aproximadament cada 7-8 metres, sovint més....i entretant una xemenia que quan és ample voldries que fos estreta i quan és estreta voldries que fos ample...

i que quan estas en xemenia penses que hauries d'estar en diedre i quan estas en diedre que estaries millor en xemenia, que sommies en deixar i en els petits trams que l'abandones... et sents completament desprotegit...

Teoricament la xemeneia no passa de V amb la variant que varem fer nosaltres, però això serà pels que dominen el tema perquè per mi anant de segona ja era tot un repte...reptar per allà amb certa fluidesa.

En resum...

que no puc resumir ...

que gràcies als companys de cordada que es van currar una senyora via!

que va ser tota una experiència coneixer la paret, sentir-me allà, veure la paret d'Aragó, la verticalitat de les vies veïnes,

passejar per la carena de la paret,

dormir al prat,

i fer la cerveseta i el pica pica després d'escalar tot admirant la paret de les parets....moltes gràcies!

Potser algun dia...